aareportatges
Jesús i Adonis s’han convertit en tendència dins del món dels influencers, més concretament del món virtual de l’humor. Els coneixem com els germans Correncueros; o pare i fill; o entrenador i assistent. Però en realitat eixos són els personatges creats per Pau i Xavi, els Sepuls.
Torna a ser octubre i el trauma que no oblidarem mai guanya intensitat quan fa un any de l’impacte i la desfeta. La reacció veïnal i humana, d’ací i d’allà, fou llum entre tanta foscor, va portar oxigen i conhort, però no pot compensar la indignitat ni la vergonya, que encara s’han florit.
Generalment vinculem la idea de cultura amb les manifestacions, les pràctiques o les produccions humanes. I tendim a connotar el terme de manera positiva i, molt sovint, també, classista. El poble, los nadies, que deia Galeano, no practiquen cultura, sinó folklore. Però la cultura –burgesa o popular– és tot això i molt més.
Hem vist recentment com l’Ajuntament de Massamagrell ha canviat de dirigents per l’incompliment del pacte de govern entre PP, Veïns i VOX. L’edil del partit d’ultradreta volia més salari i el canvi en nomenclatures sobre violència masclista o memòria històrica, i qui anava a ser investit alcalde a mitjan de legislatura. Ells moriran igual que la resta Núria Garcia (Directora) Hem vist recentment com l’Ajuntament de Massamagrell ha canviat de dirigents per l’incompliment del pacte de govern entre PP, Veïns i VOX. L’edil del partit d’ultradreta volia més salari i el canvi en nomenclatures sobre violència masclista o memòria històrica, […]
Potser, a priori, semblaria difícil barrejar, en un mateix text, les paraules cultura i paisatge, però crec que la relació entre tots dos elements és clara i íntima alhora. Parlar de cultura equival a un necessari arrelament: escrivim, imaginem, pintem…
Mofi no sap per què es diu Mofi. Ell s’anomena així perquè al poble, a la Pobla de Farnals, li deien així al seu germà. Després van començar a dir-li el Mofi xicotet a ell i, al final, es va quedar amb això de Mofi. Ara el seu nom artístic, com a cantaor, és Mofi de la Puebla, encara que ell, en realitat, es diu Roberto Gómez Fernández
Els xiquets i les xiquetes són la màxima expressió del present. Amb ells és més fàcil retrobar la nostra essència i traslladar-nos a espais interns que els anys van cobrint de teranyines. Però ells i elles, els nostres fills, són també l’aval del futur, els qui heretaran l’hàbitat compartit i les maneres de cuidar-lo.
Vivim en un territori en constant perill davant d’un plantejament d’infraestructures desconnectat de l’espai vital quotidià. L’urbanisme depredador mostra una voracitat sense fre ni consciència de les conseqüències.
Quina millor manera de combatre la calor de l’estiu que eixir a prendre la fresca quan cau el sol. L’excusa és perfecta si a més tenim un bon espectacle per baixar a la plaça del poble i, de pas, retrobar-nos amb família i amics.
José Antonio Montesa Giménez naix un 7 d’abril de 1973 al Puig. Comença a jugar a pilota just abans de prendre la primera comunió, coincidint amb l’obertura del frontó que, curiosament, hui porta el seu nom. I per a eixa primera comunió va demanar un guant i una pilota.
Mai no se’n sap prou, i a més la nostra curiositat és un motor constant. Cada dia s’aprenen coses i l’educació de persones adultes, com l’Espai Cultural l’Escorxador d’Albalat dels Sorells, troba un públic assaonat de ganes.
Vicent Andrés Estellés n’és el protagonista d’un còmic encarregat per l’Ajuntament de Burjassot a l’editorial Camacuc. El 22 de maig la Casa de Cultura del municipi va acollir la presentació del fanzín Burjassot vist per Estellés, un acte amenitzat pel grup de danses La Senyera.
Quan el rellotge va marcar les sis de la vesprada, la plaça era plena de riures, nervis, samarretes roges amunt i avall i de famílies que buscaven el seient amb millors vistes per a gaudir de l’espectacle. Era el moment de fer ressonar Montcada. I quina manera més efectiva que ajuntar-se i cantar a les emocions a cor? L’amor ressona des del cor Montcada acull la nova edició del projecte pedagògic i musical Ressona l’Horta, en què els xiquets canten a tot allò que estimen REDACCIÓ – Jorge Pérez FOTOGRAFIA – Jorge Pérez Quan el rellotge va marcar les sis […]
Després de la corredissa, la calor del juliol exigia satisfer la set. Tanmateix, a pesar que la tanda inundava a bastament el Roll, l’aigua de la séquia era per a nosaltres tan interdita com la de la mar salada. Menuts com érem, encara ens temptaven els testimonis nostàlgics dels nostres pares que ens asseguraven que antany s’amorraven sense paüra als màrgensa.