Hem vist recentment com l’Ajuntament de Massamagrell ha canviat de dirigents per l’incompliment del pacte de govern entre PP, Veïns i VOX. L’edil del partit d’ultradreta volia més salari i el canvi en nomenclatures sobre violència masclista o memòria històrica, i qui anava a ser investit alcalde a mitjan de legislatura, Juan Zamorano, no va acceptar el xantatge. El resultat, la recuperació de l’alcaldia per al PSOE, encapçalada per Paco Gómez, que ha de governar en minoria i amb dificultats per aconseguir acords en estos dos anys que queden fins a les pròximes eleccions locals.

Quina manera de rebentar els fonaments de l’honestedat aquells que es creuen que sostenen el poder. Però ells moriran igual que la resta. Igual que els palestins i els ucraïnesos. Igual que Trump i Netanyahu.

Té nom de Pokémon este pirat del sistema. Quan veig les notícies per la tele, pense si tot el que està passant arreu del món no serà una sèrie de dibuixos animats, a vore qui està més involucionat de tots. Però no, els míssils exploten i despedacen vides humanes, davant la impotència mundial de les potències europees.

La proximitat continua sent, al remat, la nostra salvació. És des d’allò xicotet, des d’allò que tenim a tocar de dits, des d’on es transforma la realitat. Comprar a la fruiteria de baix de casa, somriure a la veïna, jugar en el parc amb els fills i traure un moment al dia per mirar als ulls a la persona amb qui compartim el projecte vital. I no votar a descerebrats, això també.

Tots i totes pengem d’un fil fràgil que no sabem quan es trencarà, així que tinguem en compte que les coses materials es consumeixen i que la cultura s’expandeix sense límits. És per ahí, per la vora de la sensibilitat, per on podem desfer la cruesa d’este món que potser se’ns presenta agressiu, però que tenim la capacitat de capgirar si mirem allò que realment importa. El de sempre. Allò que tenim tan a prop que de vegades ni tan sols podem mirar.