Després de la corredissa, la calor del juliol exigia satisfer la set. Tanmateix, a pesar que la tanda inundava a bastament el Roll, l’aigua de la séquia era per a nosaltres tan interdita com la de la mar salada. Menuts com érem, encara ens temptaven els testimonis nostàlgics dels nostres pares que ens asseguraven que antany s’amorraven sense paüra als màrgens i s’abeuraven d’una aigua límpida i sana, sense conseqüència.

Nosaltres, innocents sense màcula, el màxim que ens atrevíem era a experimentar amb l’aigua obtinguda d’alguns dels cent motors que llavors encara poaven i esquitxaven les hortes. La preníem del palmell de la mà i en una quantitat exigua, a poca distància del pou, assegurantnos que la séquia era d’atovó i no de fang i brossa, no fora que el seu transcurs excessiu ens emmetzinara.

No bevíem l’aigua, però la séquia ens refrescava quan encara no hi havia piscina municipal. Fins i tot fèiem parada en algun eixample del canal i ens hi banyàvem. Sabíem que en breus minuts, prop d’allí, un llaurador aïrat n’advertiria la minva de la tanda i vindria esvalotat, escridassant, tot exhibint l’aixada a la mà, interrompent rialles i jocs i fent-nos fugir a correcuita.

Amb l’aigua de la séquia no ens atrevíem a més. L’experiència ens deia que les artèries de l’horta no eren ja l’oasi que enyoraven els nostres majors, d’ullals i brolladors. Sovint d’aigües tèrboles i terroses, les séquies eren la provisió d’un verger, i alhora un improvisat abocador que acabava a la mar. Fruites i hortalisses marcides seguien la cadència del curs de l’aigua, i també coneixíem com s’hi ofegaven els excedents de les ventrades de gossos i gats, s’hi escuraven les màquines de sulfatar i es recollia el producte d’estables i comuns domèstics.

Encara més. De tant en tant, s’hi produïa per a nosaltres un fenomen que captava la nostra atenció. Alguns dies, l’aigua de la tanda s’hi tenyia estranyament de roig, d’un roig clarament diferent al fang i a la terrissa, i s’entremesclava de denses vetes, com filaments de most de raïm, espès i bromerós, que es resistia a dissoldre’s. Encara pitjor era l’olor. Un vapor penetrant, com una bafarada, dolça i punyent, que col·lapsava els sentits i que encara recorde.

Alguns dies l’aigua de la tanda s’hi tenyia de roig, d’un roig diferent al fan i a la terrissa

Tanmateix, sabíem que es tractava de sang i d’on provenia. Llavors hi anàvem. L’escorxador municipal estava als afores, a l’eixida pel Cap de lloc, però a tocar del poble, encara a prop de les nostres tribulacions d’infant i de les nostres correries de roders maldestres. Dues moreres ara escapçades són l’únic testimoni viu dels cent anys d’un edifici que es manté amb la dignitat discreta dels vells espais públics que han sobreviscut al temps.

Llavors era, en essència, el mateix edifici de maó vist de hui, sense revestiments ni floritures supèrflues, la seua presència transmetia una solidesa honesta, tribut de la seua funció originària, amb pocs remats i lleugeres concessions d’un estil modernista tant del gust valencià. Dos corredors laterals el flanquejaven adés i ara, els quals menaven a una quadra que hi havia al darrere destinada a l’estança breu del bestiar prèvia al sacrifici.

Amb deu anys, era colpidora la imatge dels porcs esbudellats, a penes esquarterats encara, els quals penjaven de la biga mestra, i de la pudor del socarrim de la pell passada a la flama d’un bufador. Fins a l’erecció de l’escorxador, la immolació dels animals era domèstica i veïnal, a càrrec de gents amb només l’ofici de la reiteració. Conills, gallines, porcs i corders eren acoltellats, sagnats, escorxats i esquarterats als corrals, i la sang s’absorbia amb serradura. La que s’escapava, a regalls, es dirigia als sequiols que com capil·lars sanguinis travessaven i alleujaven cases i carrers.

A penes tombà el segle s’agreujà la necessitat de modernitzar les condicions higièniques del sacrifici d’animals. Vegem, per exemple, la notícia publicada a La Correspondencia de Valencia el 20 de desembre de 1907, amb l’exigència del Govern Civil perquè Foios, Meliana i Albalat dels Sorells construïren un escorxador municipal. Aquest fet denotava la preocupació creixent per les intoxicacions alimentàries i el control de les malalties infeccioses, la qual va impulsar els municipis a construir infraestructures bàsiques, com mercats, clavegueres, escoles i escorxadors.

Encara així, la construcció de l’escorxador arribaria 18 anys més tard. El 15 de novembre de 1925, la secció d’avisos oficials del periòdic Las Provincias contenia el següent anunci: AJUNTAMENT DE FOIOS. […] trau a subhasta la construcció d’un escorxador públic […] Servirà de tipus la quantitat de 24.677,46 pessetes […] L’alcalde, Francisco Ausina.

24.667 pessetes. Una xifra molt rellevant per a un ajuntament modest que, a banda de l’escorxador, havia inaugurat unes escoles municipals en 1922, també costejades pel poble, i poc després construiria el monumental jardí de l’albereda en l’eixample nord-est.

Com si fora un homenatge, cent anys després, l’Ajuntament de Foios ha conclòs la rehabilitació integral d’aquest edifici que es destinarà a Espai Jove i altres usos municipals, on ja no ressonen ni els xiscles ni els esgarips dels animals, ni tampoc se’ls hi escola l’ànima que tintava de roig la séquia.