Quan parlen les pedres

Torna a ser octubre i el trauma que no oblidarem mai guanya intensitat quan fa un any de l’impacte i la desfeta. La reacció veïnal i humana, d’ací i d’allà, fou llum entre tanta foscor, va portar oxigen i conhort, però no pot compensar la indignitat ni la vergonya, que encara s’han florit.

Quan parlen les pedres

Eduard Ramírez (Subdirector d’Espai Carraixet)

Torna a ser octubre i el trauma que no oblidarem mai guanya intensitat quan fa un any de l’impacte i la desfeta. La reacció veïnal i humana, d’ací i d’allà, fou llum entre tanta foscor, va portar oxigen i conhort, però no pot compensar la indignitat ni la vergonya, que encara s’han florit.

Mon pare nasqué a Guadalajara i vinc a dir-ho perquè a vegades una perspectiva externa n’és un bon espill: ell deia que per als valencians «el pitjor insult possible és dir ‘deshonrat’ a algú»… Un descrèdit profund d’un abast enorme. Tampoc som excepcionals, a la Grècia antiga Isop explicava a la faula CVII Zeus i la guineu com el déu superior, «meravellat de l’esperit sagaç i l’astúcia» de la rabosa, «la va nomenar reina dels animals». Però ella es mostrà ben indigna de la responsabilitat. Aquella al·legoria moral diu que qui és de baixa condició, per brillant que tinga l’aparença, no canvia de naturalesa… Ara com ara continua plenament vigent.

Convivim i les nostres històries conflueixen. Estem en l’horta, on la paraula fa la persona… Millor no caure en idealismes ni en innocències temeràries, però queda el sediment sensible d’uns valors que ens guien. El cas és que mon pare, enginyer d’obres públiques, vingué per la «riuà» del 1957 i s’hi va quedar. Ves per on, també hi havia inundacions i desastres. També hi havia hòmens que de tant callar, obligaven les pedres a prendre la paraula… Però tampoc ens enganyem, ni l’urbanisme voraç ha deixat un territori igual, ni la depredació humana manté un clima «com el de sempre». Ara patim episodis més intensos i violents, per això en cal una gestió conscient del perill i sobretot, decent. Ser deshonrat és pitjor que ser gentola, descarta convivència veïnal, perquè destrueix la confiança i empudega l’ambient.

Mantindrem la memòria amarga i viva, de les 229 persones que van faltar abandonades a la fúria de la barrancada del 29-O… També del paisanatge devastat i burlat, de les víctimes directes i del conjunt de la societat valenciana. Nosaltres provarem de continuar sent honestos, amb la llapissera i cara a cara al carrer.