Generalment vinculem la idea de cultura amb les manifestacions, les pràctiques o les produccions humanes. I tendim a connotar el terme de manera positiva i, molt sovint, també, classista. El poble, los nadies, que deia Galeano, no practiquen cultura, sinó folklore. Però la cultura –burgesa o popular– és tot això i molt més. És, també, les conductes i els comportaments d’una determinada comunitat, que ens transmetem de generació en generació. Una herència cultural que, de vegades caldrà preservar; però moltes d’altres, desterrar, sense misericòrdia.

Als anys 70, el moviment feminista utilitzà el concepte de cultura de la violació per explicar els comportaments socials, fonamentats en la desigualtat de gènere, que normalitzen les violències contra les dones. I fan, de la violació, un fet comú, i no extraordinari, i un instrument de poder al servei de l’estructura patriarcal. Un dels llibres claus per entendre aquest concepte fou Against Our Will: Men, Women, and Rape (Contra la nostra voluntat: homes, dones i violació), de Susan Brownmiller. L’autora, mitjançant una anàlisi acurada del tema, pretenia contribuir a la transformació revolucionària d’aquesta realitat.

Trencar amb l’herència que perpetua les violències contra la infància és un acte de responsabilitat, de justícia, reparació i transformació alliberadora

Així mateix, podem parlar de l’existència d’una cultura de violència contra la infància, per donar compte dels comportaments socials, basats en l’abús de poder, que les persones adultes exerceixen sobre nenes, nens i adolescents. Aquesta tradició cultural normalitza tot un seguit de pràctiques abusives, des de les més explícites (maltractaments físics i psicològics o negligència) a les més subtils (la manipulació i l’engany, el xantatge emocional, la cosificació, la infantilització, l’educació en l’obediència o en la dependència). I facilita una de les formes més severes de maltractament contra la infància, les agressions sexuals. Un fet comú, i no extraordinari, que afecta a 1 de cada 5 infants i adolescents; la majoria de vegades, víctimes d’homes del propi entorn familiar. La família, malauradament per a molts infants, és l’espai més propici per rebre’n l’herència enverinada.

Analitzar i reconèixer el nostre llegat cultural, saber d’on venim i de qui som filles i fills, és el pas previ i necessari per deixar de transitar-lo i transferir-lo. A finals del segle XIX, als Estats Units, es va produir la primera sentència condemnatòria per maltractament a un infant, en base al fet que la nena maltractada, Mary Ellen Wilson, formava part del regne animal i, per tant, mereixia ser protegida. Paradoxalment, aquesta concepció de drets havia arribat abans als animals, que no pas als infants, però aquest cas va obrir el camí per a la protecció de la infància maltractada. Avui, trencar amb l’herència que perpetua les violències contra la infància i l’adolescència i apostar per una cultura del bon tracte –basada en el respecte als infants com a subjectes de drets– és un acte de responsabilitat política, de justícia, de reparació i de transformació –individual i social– alliberadora. Es tracta, sens dubte, d’una aposta de futur revolucionària.