Mofi no sap per què es diu Mofi. Ell s’anomena així perquè al poble, a la Pobla de Farnals, li deien així al seu germà. Després van començar a dir-li el Mofi xicotet a ell i, al final, es va quedar amb això de Mofi. Ara el seu nom artístic, com a cantaor, és Mofi de la Puebla, encara que ell, en realitat, es diu Roberto Gómez Fernández. L’artista flamenc està content perquè, després de quatre anys component cançons, ha tret el seu primer disc. Més encara li costa fer els següents passos: cantar en El Duende, el principal tablao de València, o, fins i tot, participar en el Festival Internacional del Cante de las Minas, un mític certamen pel qual van passar des de Camarón de la Isla fins a Paco de Lucía.

Allí, d’eixe concurs celebrat en La Unión, en el Camp de Cartagena, va eixir vencedor Miguel Poveda, una de les veus flamenques que més admira Mofi. Però ell no sap com arribar-hi. «A mi és que em costa avançar: necessite que m’espenten», explica poc després d’acabar el seu treball en el camp, com a jornaler, a Massamagrell. «Els bolos donen per al menjar i poc més», expressa. La seua mare, una malaguenya resalada que està escoltant la conversa, no es pot contindre i acaba mediant. «El xic el que necessita és un representant que el moga per ací i per allà», exclama Mari Luz, que prové d’una d’eixes famílies andaluses que va haver de deixar la seua terra el segle passat a la recerca d’un futur millor per a ella i els seus sis germans.

Mofi li dedica una cançó a Mari Luz en el seu disc titulada Madre. «Una mare sempre és especial. No hi ha persona que et valore més en el món que una mare», explica aquest jove de 33 anys que va començar en el ball, com la seua germana, però que ho va deixar perquè pensava que era cosa de xiques. Després van vindre la guitarra i la percussió, però no se li donaven bé.

Cantant per Nino Bravo

El cantaor va començar cantant per Nino Bravo, però després va començar a notar-se l’arrel andalusa de la seua mare. Llavors va passar a escoltar, sobretot, a Juanito Valderrama i Camarón de la Isla. «Són dos mestres. Però també m’han agradat Pepe Mar-chena, Farina, Porrina, Caracol o Rocío Jurado, que no hi haurà una altra dona que cante com ella…», assegura. A vegades canta per ells en els bolos que li sorgixen de tant en tant. Ací aprofita i cola també els seus temes, els més alegres, que és el que demana el seu públic eixos dies.

Mofi espera que arriben temps millors. Ara ve de superar algun problema personal i, abans, li va tocar bregar amb la mort prematura del seu pare, un home de la Sierra del Segura que se’n va anar per culpa d’un càncer de pàncrees amb 58 anys. Ell ja va créixer a la Pobla de Farnals, on sempre s’ha sentit volgut i recolzat, encara que allí, en este lloc, mai va haver massa afició pel flamenc: «Encara que el nom d’este poble ve de l’àrab, jo crec. L’alqueria Farnals era d’un moro. El flamenc també té a veure amb l’àrab, amb Andalusia i els gitanos. Una mescla de diverses cultures. I flamenc, en àrab, significa llaurador errant. I això soc jo també, un llaurador errant».

El cantaor viu de treballar per a un home amb terres en camps de cultiu de Massamagrell, Bétera, Nàquera… Així es trau el jornal per a avançar, sempre amb passos curts, en la seua carrera com a cantaor. «Traure un disc és molta pasta: fer els vídeos, pagar als músics, llogar l’estudi… Al final, cada cançó t’ix per 1.300 euros, no t’ho creus. I jo m’ho pague tot amb el meu sou de llaurador”, especifica l’artista. Però són dos camins que, de moment, avancen en paral·lel, i Mofi, Roberto Gómez Fernández, un paio enamorat del flamenc des de la Pobla de Farnals, a l’Horta Nord, passa del camp al tablao i del tablao al camp.