L’aventura ja dura 8 anys i cada edició de la revista és un nou repte, no entés de forma dramàtica sinó amb l’alegria de seguir descobrint-nos. A hores d’ara ja sabeu les ulleres que gaste. Tot i que sovint se m’embruten i que a voltes no les trobe, mai les perd. Les duc cosides per dins de les parpelles.

Tampoc penseu que m’és fàcil mantindre l’equilibri. Entre el que uns pensen i els altres fan, alguns que malparlen i molts que desvien la mirada, nosaltres anem surant per trobar-nos cara a cara amb la veritat. I és meravellós, creieu-me, retirar la pols de tresors que ni tan sols estaven ocults, potser només oblidats al fons de la memòria.

Això és Espai Carraixet. Baix d’aquest muntó de lletres hi ha un tros de lluna. Vosaltres també ho veieu? Eixa cosa tan difícil d’explicar que ens humanitza, inclús en estos temps de ràbia sagnant. L’Horta Nord és —encara— un refugi al qual tornar. Un paisatge d’on no anar-se’n. Una comunitat que no està del tot perduda i que té opcions de refer el llaç. Qui, si no nosaltres? Quan, si no ara? On, si no ací? Quina bella súplica en forma d’empenta la de Roberto Iniesta cap a tota la humanitat, que jo m’atrevisc a repicar per a vosaltres en estes lletres amuntonades.

Fugiu de la por. Lleveu-li volum. Planteu-li cara, si cal, i eixampleu l’essència. Deixem de jutjar-nos. Atrevim-nos! Res és pitjor que el silenci que ens imposem. Som un bon grapat de persones les qui ja anem obrint la llum de la consciència per trobar-nos en espais de proximitat com este, el d’Espai Carraixet, però també en molts altres.

I si només calguera fer un xicotet pas endavant? I si amb això se’ns obrira la porta de l’autenticitat que brilla amb llum pròpia? Aquell xicotet pas que vaig donar fa 8 anys amb la creació d’Espai Carraixet s’ha convertit en l’abraçada de tantes persones que trobeu recer en aquesta revista. Un tros de lluna que potser reflecteix la societat que som, però que alhora emana tota la llum de l’univers. Ho veig amb les meues ulleres. I tu, te poses les teues?