Sempre havia rebut una educació lliure, participativa, cooperativa i responsable. Una educació a l’escola i a casa en què l’aprenentatge, tant individual com coŀlectiu, el guiava a una re flexió constant i lliure. Per això, la seua vida era una estricta pauta de disciplines que gestionava amb certa eficàcia personal.

Tenia un objectiu, una mena de dèria. No es tractava, però, de rivalitats, ni d’accions hostils d’enveja o de recels, sinó d’aconseguir una fita que l’enriquiria com a persona. I per això, aspirava a aconseguir-ho de la manera més digna possible, sense haver de trepitjar ningú. Sabia que era evident que progressar en aquest món significava donar-se a conèixer, destacar entre la resta de persones, superar-se… Però en el fons, l’única necessitat era provar el seu valor. Superar les seues pròpies pors.

Sovint treballava el seu objectiu en la foscor de la seua ment, però també en la penombra de la seua estança. A poc a poc anava observant com l’evolució de les seues aspiracions es percebia amb una progressió social apreciada i reconeguda.

Els objectius que es marcava transcendien qualsevol títol acadèmic, qualsevol càrrec corporatiu. El seu estat físic havia d’acompanyar l’estat mental: calia estar flexible, no tindre por a les altures de mira, al vertigen social. Perdre la por escènica, perquè l’observació externa no podia aturar el seu camí cap on aspirava: al més alt. La seua ambició era molt més forta que la por a una possible caiguda.

Mai no va defallir i, després de tants esforços, de mesos preparant-se, d’anades i tornades, de caigudes i tornar-se a alçar, de moments allunyats dels amics i amigues per estar a punt, va arribar la data, el moment decisiu.

Eren les festes del poble. Al bell mig de la plaça major. De colp i repent, va sentir el senyal esperat:

—AMUNT!

I va sentir el repic de les baquetes sobre la pell tibant del tabalet. Seguidament, envoltat d’un silenci esglaiador de la multitud que observava l’acte a la plaça, van començar a sonar les notes clares i estridents d’una dolçaina.

—Vinga, Laia!

Un cop rebuda la senyal, la Laia, descalça, va començar a trepar lleugera per entre els cossos tibants, com la pell del tabal, que formaven l’estructura ben sòlida. Trepava segura, àgil, determinada a aconseguir l’objectiu pel qual havia estat treballant tant de temps, recolzada entre muscles, mans nugades que feien d’esglaons, caps i faixes que feien d’arrels on assegurar la muntada.

El so agut de la dolçaina i el redoblar del tabalet va confirmar tant al públic assistent com als membres de la torre humana, que la pujada havia culminat i que la figura havia estat carregada. Que la Laia havia arribat al seu objectiu, que havia coronat el castell dels seus somnis sense fer llenya.

Amb la cama aixecada i els braços estesos feia l’aleta com qui fa petons al cel. La Laia havia aconseguit ser el pom de la construcció, l’enxaneta de la Muixeranga del Carraixet.