No són pocs els dies en què, amb la il·lusió o la pressió de trobar la solució a un problema en què portem dies o setmanes immersos, i amb la mirada posada en eixe article científic que sembla no acabar-se mai, em veig fent una telefonada ràpida per a veure qui pot arreplegar les criatures de l’escola i quedar-se amb elles fins que arribe, mentre la meua parella se’n va a treballar. En eixos moments, la ciència i la vida quotidiana no sempre semblen encaixar. I sovint no és tant per obligació com per la pròpia emoció dels avanços que estem fent. Per això, cada vegada que passa, no puc evitar pensar que, sense una xarxa tan pròxima, tot seria molt més difícil. I aquesta xarxa és possible, en gran mesura, gràcies a viure al poble. Iniciar una carrera científica continua sent una aposta marcada per la incertesa: contractes temporals, canvis d’institució, estades a l’estranger i una pressió creixent per publicar. En aquest context, plantejar-se formar una família no és una decisió menor, especialment quan no saps on estaràs d’ací a un parell d’anys. És cert que s’han produït avanços importants, com tindre en compte els períodes de maternitat o una major flexibilitat horària. Tot i això, el sistema continua recolzant-se en una idea molt concreta de productivitat i en un model de carrera sovint únic, que no reflecteix la diversitat de trajectòries possibles. No totes les persones que es dediquen a la recerca volen, ni poden, liderar un grup d’investigació, i els camins alternatius continuen sent difícils de traçar. A més, anar-se’n fora és quasi un requisit inqüestionable per a fer carrera científica, però viure al poble, prop de la xarxa de suport és, almenys en la meua opinió, un requisit per a tindre una bona qualitat de vida. En el meu cas, per tal de formar la família que volia, vam trobar un equilibri del qual estic orgullosa: vaig decidir fer la tesi sense estades a l’estranger i després vaig començar a treballar com a bioinformàtica a l’IIS La Fe, analitzant dades òmiques per a donar suport a la investigació; és a dir, que passe la major part del temps davant d’una pantalla negra intentant que milers de dades tinguen algun sentit. Hi ha moments en la carrera científica en què la flexibilitat és gran, però n’hi ha d’altres en què tot coincideix al mateix temps: anàlisis pendents, articles, convocatòries, inclús eixos moments en què estàs “en ratxa” i tot sembla quadrar, tant en el codi com en el cap. És en eixos moments quan la xarxa de suport es torna imprescindible, perquè hi ha problemes que pots resoldre amb algoritmes, però d’altres, com arribar a tot, només es resolen amb ajuda. També cal tindre en compte el context en què es fa ciència. Jo tinc la sort d’estar en un entorn que aposta per certa estabilitat, però això no és extensible a la majoria de grups ni centres. Malgrat això, la qualitat científica és alta, sostinguda per professionals molt preparats que sovint treballen amb recursos limitats. La inestabilitat i la manca de visió a llarg termini continuen sent un fre.

Fer ciència també depén, encara que no sempre ho diguem, de la vida que podem sostindre. I, en el meu cas, això passa per una xarxa de suport que és més fàcil de construir i mantindre al poble: el tipus de poble en què m’agradaria continuar vivint.