Què farem amb Blasco Ibáñez? L’esquerra local el continua descartant, i jo no repetiré els meus arguments de sempre. No perquè siguen coneguts. De fet, crec que ningú els ha llegit. I quan m’han convidat a fer una conferència, el públic l’integraven entre una i tres persones (aproximadament). Persones molt afectuoses, això sí. En realitat, no repetiré els meus arguments per a no cansar-me a mi mateix.

Així que aprofite l’espai per a una altra cosa: recordar com es divertia Blasco fent parlar un castellà macarrònic els seus personatges de les novel·les valencianes. Vejam.

En ‘Flor de Maig’, novel·la marinera per excel·lència, Tona, tavernera del Cabanyal, parla així sobre el seu fill a un guàrdia civil andalús: «–Mire osté, siñor Martines: mi chico me tiene loca con todas esas burrás que hase. Lo que yo li digo: “¿Te hase falta algo, condenat? Pues entonses, ¿por qué te ajuntas con esa pilleria pollosa?” Osté, siñor Martines, que tiene tanta labia, hágali miedo. Digali que se lo llevarà a Valensia pera meterlo en la cársel si no es buen chico».

De “castellà fantàstic” qualifica el mateix autor l’idioma que fa parlar allà per l’Albufera al mític tio Paloma de ‘Canyes i fang’. Paloma adverteix l’emperadriu Eugènia de la presència de collverds: «Su Majestad…, ¡ojo! Por detrás le entra un collovierde».

En ‘Arròs i tartana’, la novel·la de Blasco Ibáñez preferida per Joan Fuster, Amparito parla un “castellà fantasiós”, ja que la protagonista, donya Manuela, prohibia el valencià a sa casa. La pobra Amparito s’esforça així: «–¡Calle, siñora! ¡Cuan apurada está la pobre! Su marido nos ha salido un borrachín, un bufao, que todos los domingos vuelve de la taberna de Copa a cuatro patas, como un burro, y lo han de meter en la cama para que duerma la mona un par de días. ¡Y qué pausas, Virgen santa! Mi pobre Pepeta pasa la vida de Santa Catalina de Siena, y la muy bestia, erre que erre, sin aborreser a ese pillo de Pimentó, que no vale ni un papel de fumar».

Als personatges de Blasco només els naix el castellà a les portes de l’infern. Així es constata en ‘La barraca’, quan l’usurer don Salvador es troba davant del seu assassí. Blasco Ibáñez escriu: «Ya alcanzaba a contemplar su huerta, ya se reía del miedo pasado, cuando vio saltar del bancal de cáñamo al propio Barret, y le pareció un enorme demonio, con la cara roja, los brazos extendidos, impidiéndole toda fuga, acorralándolo en el borde de la acequia, que corría paralela al camino. Creyó soñar; chocaron sus dientes, su cara púsose verde, y se le cayó la capa, dejando al descubierto un viejo gabán y los sucios pañuelos arrollados a su cuello. Tan grandes eran su terror y su turbación, que hasta le habló en castellano».

Sí, don Salvador estava tan trastornat davant la mort que «hasta habló en castellano».

Doncs això.