AASecundaries

Escric aquest article amb ressaca. No us penseu, anit quasi no vaig beure, però el cap em fa voltes per tots els pensaments que em rondinen després del Dia de la Dona. D’una banda, vaig viure amb emoció el fet que milers de persones de totes les edats i condicions se sumaren a la festa del 8M. Prenguérem els carrers per a exigir Igualtat en una manifestació històrica que demostra que el moviment feminista ja no es pot aturar.

Bobby McFerrin és un cantant especialitzat en l’estil conegut com acapella; utilitza sols la seua veu (i cos) per a crear tot tipus de sons d’un registre amplíssim. Una passada. Però no vull posar el focus sobre ell, sinó sobre el seu públic. En una de les peces, Bobby proposa un joc: ell canta un acompanyament de Bach mentre el públic canta la veu solista de l’Ave Maria de Gounod.

No es p ot negar, és el temps de les dones. Quin goig i quina responsabilitat saber que, en una situació tant complexa com la que estem vivint, les dones tenim tant a dir, tant a aportar. Ja fa alguns anys que ho note, que ho notem. Som l’energia necessària per al canvi, la mirada renovada, l’experiència de tantes generacions silenciades.

El distingit i admirat artesà religiós Francisco López Pardo va morir el passat dissabte 2 de març a l’edat de 94 anys al municipi valencià de Bétera. Qui va ser conegut en el gremi com a Paco López Pardo va nàixer el dia 17 de setembre de 1924 al carrer Antonio Suárez, número 4, de la ciutat de València, en el si d’una família humil i sense antecedents artístics.

El pròxim diumenge 31 de març, el centre d’art Vila Eugenia de Godella acull la segona edició del ‘Sona Baixet Fest(a)’, un festival singular de música, teatre i art per a tota la família. És una iniciativa amb un marcat caràcter contemporani, de música, teatre i altres disciplines artístiques, pensada per a tots els públics. Una experiència per a compartir i gaudir entre xiquets i majors.

Les antigues històries, les velles paraules que han anat conformant-nos a la vora del foc o en els braços exultants de les nostres mares són el mapa sonor de l’espècie. L’ésser humà no ha deixat mai de voler xifrar el temps, les vides, els fets i els imaginaris, i els llibres són una memòria externa i silenciosa que ens recull generació rere generació.

Arròs amb fesols i naps, caldera de bou, putxero, caragols amb tomaca, arròs al forn i, per descomptat, paella valenciana. Aquestos són alguns dels plats típics de l’Horta Nord, un territori amb gran riquesa culinària que, a més, s’adoba amb la possibilitat de confeccionar els menús amb productes de proximitat, conreats pels nostres llauradors i llauradores als terrenys que envolten els nostres pobles.

Si pregunteu a les persones més majors de Foios pel seu passat, us parlaran d’horta i de camp, dels ‘senyorets’ propietaris de la terra i de l’esplendor d’un poble que va assaborir el suc més dolç de la taronja. Una etapa marcada per l’auge comercial de l’agricultura i el desenvolupament d’activitats industrials que l’abastien.

El paisatge de l’Horta està teixit amb corda vella, mitjançant tradicions, jocs i antigues històries, algunes ja oblidades i altres que ens arriben com testimoni oral heretat dels nostres majors. La forma de viure dels qui han conreat la terra i la relació amb els espais que han treballat conformen la nostra memòria col·lectiva.

Que saboroses estaven les caragolades d’avellanencs a la vora de la mar. Grans perols de tomaca amb tonyina o el cuinat de paelles a pocs metres de l’aigua n’eren un dels majors delits que recorden les persones majors de Massalfassar, quan fa més de 50 anys anaven els diumenges a la platja en carro. Famílies senceres pujades a una tartana, amb caixons de taronges que feien servir de cadires damunt l’arena i amb els conills i els pollastres encara vius, a punt de ser despellotats i sofregits.

Durant segles la plaça del Mercat de València era el lloc al qual la multitud s’acostava per assistir a les execucions públiques que es feien a la ciutat. Els macabres espectadors volien veure morir els presos condemnats a la forca o al garrot. La Real Archicofradía de Nuestra Señora de los Santos Inocentes, Mártires y Desamparados era l’encarregada d’assistir-los religiosament en els seus últims moments.

“Nosaltres parírem la Llar”, comenta amb orgull Domingo Hurtado, veí de Bonrepòs i Mirambell. Ell va ser una de les persones implicades en la construcció d’aquest edifici a finals dels anys 50. Com a membre rondalla La Pilarica que es va formar en aquells temps, recorda el moment en què José Carretero, el seu director, va llançar el suggeriment de crear un espai que poguera acollir esdeveniments de caràcter cultural.

“València és una ciutat de pobles, de barris i de persones. L’horta no sols és paisatge, sinó una realitat social i cultural, una manera de viure. Per això són tan importants els projectes de preservació i recuperació de la memòria col·lectiva. Resulta necessària la projecció de la identitat del poble, i sols hem començat a caminar”. Ofereix aquesta reflexió Tamara Martínez, alcaldessa (pedània) de Benifaraig.

El parc és un singular corredor de bosc mediterrani pròxim a València que mereix especial protecció. A partir d’abril, l’Ajuntament impulsa activitats per recuperar el seu protagonisme i ressaltar el privilegi que suposa tindre un espai d’aquestes característiques