El primer nom humà que coneixem és Kushim i pertany a un sumeri del quart mil·lenni abans de Crist. D’alguna manera, el fet que algú decidira escriure el seu nom va fer que hui dia Kushim estiga amb nosaltres i el reconeguem com un membre de la nostra tribu. I és que els noms perduren més que els seus posseïdors perquè, més enllà de la seua practicitat, atorguen a l’ens anomenat una ànima, una promesa d’immortalitat.

Una muntanya o un riu, per exem-ple, són només muntanya i riu fins que tenen nom. I en l’Horta això és sabut des de ben antic, quan es va començar a batejar laicament camins, partides, séquies i braços… Ara bé, en un terreny pla com este, on no hi sol haver massa accidents notables del relleu, els veïns i veïnes sovint acabaven prenent com a referència les cases, alqueries i barraques. I per a fer-ho calia posar-los un nom.

Fou en l’edat mitjana quan les famílies nobles i riques van començar a identificar cases, castells i fortaleses amb els seus escuts heràldics. A poc a poc, aquell costum es va estendre a les masses i tothom va passar a tindre una vivenda reconeixible, fruit del consens de la comunitat de parlants, que s’hi referien fent al·lusió al nom, al malnom, a alguna característica física, a l’activitat laboral…

En l’actualitat, si bé és cert que alguns edificis de les grans ciutats es bategen per motius artístics o empresarials, el costum de posar nom a les cases ha desaparegut quasi per complet, sobretot des que es van començar a usar els números allà pel segle XV i la practicitat va esborrar tota identitat de les persones que hi vivien.

A l’Horta, però, el nom de les cases continua tenint una gran importància i actua com una quarta dimensió de la geografia (la de l’expressió del temps), perquè els noms heretats dels nostres avantpassats ens ajuden a comprendre i imaginar l’evolució d’un paisatge ja desaparegut.

Cada vegada que ens referim a una casa de l’Horta pel seu nom reconstruïm mentalment una manera de viure i relacionar-se amb el territori, rememorant oficis tradicionals desapareguts (com els de cal Monjo, ca la Capadora, cal Moliner, cal Sereno, cal Campanero, ca Santero o cal Sequieret), paraules en desús (com la de ca “Barrina”, un instrument per a foradar cossos durs) i persones de característiques úniques que ja no existeixen, però que tenen una història, com Ramon el Farfallós, el Surdo, el Xato, Morrets, Braons o Pepe el Gros.

Preservar, per tant, els noms de les cases de l’Horta de València és una manera de connectar-se amb la història i les arrels, de valorar la identitat local i de mantindre viva la memòria col·lectiva. A més a més, en esta era del naming que vivim, en què ens agrada etiquetar-ho tot, recuperar els noms propis de l’Horta és la millor manera de preservar la nostra singularitat com a poble i mostrar al món que som diferents, únics i irrepetibles.

El nom de les cases, per cert, té nom. Igual que hi ha la toponímia (els noms de lloc) i l’antroponímia (els noms de persona), també existeix l’oiconímia («oikos» era casa en grec) i, necessàriament i indefugible, calia acabar l’article anomenant les coses (i les cases) pel seu nom.