Colombaires de Godella

Vaig ser colombaire davall dels pins de Calderón, per això recorde que José Montagud, Pepico, fou veí del poble, pintor de ventalls. Jesús Balaguer Marco, carrero i rentacotxes. Mon pare, el seu cosí. Maiques, fill d’uns magatzems, vivia dalt de la Parra i Voro, el de Senent, en la torreta. Enrique, el Forner, Fanega, de puntes roges, en la pujada de Cervantes ens contava que feu l’amor damunt la taula.

Colombaires de Godella

Eduard Marco (Traductor i poeta)

Vaig ser colombaire davall dels pins de Calderón, per això recorde que José Montagud, Pepico, fou veí del poble, pintor de ventalls. Jesús Balaguer Marco, carrero i rentacotxes. Mon pare, el seu cosí. Maiques, fill d’uns magatzems, vivia dalt de la Parra i Voro, el de Senent, en la torreta. Enrique, el Forner, Fanega, de puntes roges, en la pujada de Cervantes ens contava que feu l’amor damunt la taula.

Sobre un altíssim colomer dalt de la finca, l’espigat Juanjo Lluna mirava amb els prismàtics cap avall. El Xato i el germà, Filaners, passant la via, tenien sempre el pare a la marjal. El Roig i el seu cosí, després de ca Palau, home boníssim, conduïen un Renault i una Vespino. On ara hi ha la Llotgeta, la fusta feia olor de colombaire i Joaquín Pla, darrere de la porta, serrava cabirons a la vesprada.
Batiste, enfront del forn de Melchoret, tenia una escaleta de tisores i, en la plaça de Carlos Ballester, el fill del Sevillano custodiava el mercat, la fruita fresca.

En el mateix carrer, abans del Sacre Cor, on quasi s’obri el riu a les ones de l’horta, el Sabater i el Niño encara em van conéixer i, davant dels Llorens, Agustinet, em parlava de boxa amb brillantina.

Havia d’escriure que els estime per viure un dia més al seu costat per sempre. I hui he pogut fer-ho, he complit
la promesa

El Neue ja era vell quan jo era jove i de Navarro només recorde un pinto, quina història! Palanca i Caballer, el pare de Ricardo, el pirotècnic, volaren sempre junts ratlletes verdes. Miquel Ojeda Puchol, molt amic de Romero, era el més gran, i Pepet, el seu germà, tenia un quatre llandes. Si algú vol conéixer Miquel, darrere del Cantó, entre l’hort de Vilar i les Gemes, on hi ha les tres fronteres, encara obri la porta si saps xiular com toca.

Verdeguer era l’amo d’alguna funerària, vivia abans del mirador i tenia el taüt dins de sa casa, el veies sempre net i en el reflex t’hi acostumaves. Si calia dur-li algun colom Demetrio era a la vora de Jesús. L’amic Rafa Frechina, Castillo, el seu avi Pepot i el seu cosí Josele, també van formar part de tota la nissaga. I el cristaller Camacho i Fombuena i Salvador Cosín i Miguel Marco, Paco el Pelat, Pardillo, Armijo o Cañabate. I molts que jo no vaig conéixer. I ja quasi ningú.

Godella espera sempre qui es retarda, per això tant d’amor és impossible, però havia de ser just, un a un, amb aquests homes ara que tot són modes. Fer-vos de testimoni, contar-vos que vaig ser, com ells, una il·lusió davall d’un pi de plats, per les teulades, a la mitja taronja, berenant a la fresca, dempeus al colomer que cobrí el Bar Central amb les ales més grogues. Havia d’escriure que els estime per viure un dia més al seu costat per sempre. I hui he pogut fer-ho, he complit la promesa. Que descansen en pau tots els qui ja són morts i, amb ells, la meua companyia.

Gràcies, Espai Carraixet, per permetre’m l’homenatge.