Opinió

Opinió

Arriba la tardor. Cauen les fulles dels arbres, com les del calendari, i encetem el tram final de la legislatura. És indubtable que en aquestos últims anys hem trobat un millor accés a la Cultura a la major part dels pobles de l’Horta Nord. Ha augmentat la programació d’activitats i la varietat dels espectacles, i la població n’és més lliure per a sentir-se estimulada per la realitat que l’envolta.

Diuen que l’ésser humà és capaç d’adaptar-se a qualsevol medi natural per molt hostil que aquest siga, que li podria dir llar a qualsevol espai. No dubte que siga cert, això. Ara, jo, que he recorregut tantes terres com el cantant de La Malaguenya de Barxeta, no em sent en cap lloc com a l’Horta, això sí, si exceptuem el mes de juliol (Juliol, ni dona ni caragol), en què la temperatura es convertix en una mar d’onades insuportables de calor.

Inicialment, el polèmic tercer carril de la V-21 podria augmentar la fluïdesa del trànsit en este accés a la ciutat de València. Tanmateix, a mitjà i llarg termini, acabarà col·lapsant-se. La solució per als embossos no passa per ampliar la capacitat de càrrega de les carreteres, sinó per reduir el volum de vehicles que circulen per elles.

Quantes portes romanen encara tancades per a nosaltres. Algunes ens atrevim a obrir-ne algunes. Traguem el cap i anem donant passes per a ocupar xicotets espais que habitualment han estat acaparats pels homes, tot i que sabem que d’una empenta ens poden xafar els dits.

Ol a ceba. Ol a ceba en els camps que envolten Borbotó. Ol a ceba en el camí de Montcada. Ol a ceba. La seua dolçor té un component evocador. No és casual. Ja ho deia Einstein: Déu no juga als daus. És el fruit de mesos de treball, és la collita d’hores donades a la terra.

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la. No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Encetem Espai Carraixet amb aquests versos de Vicent Andrés Estellés, per a reivindicar el nostre mode de vida, les tradicions locals, el desenvolupament artístic i el conjunt de les manifestacions en què ens expressem els éssers humans de la nostra comarca.

Assistim a una progressiva regressió autoritària de l’Estat espanyol, enfront de la qual la defensa dels drets civils són un pilar fonamental d’un projecte de societat més respectuosa amb la pluralitat i més democràtica.

La paraula cultura, com tantes altres grans paraules (democràcia, llibertat, drets humans…) és també una mena de contenidor buit o de significant flotant, que diria el politòleg Ernesto Laclau. En conseqüència, cal omplir-lo de significat i el seu significat, en funció de qui, de com o de quins interessos amague o explicite, podrà ser més o menys alliberador, innovador o convencional.