Opinió

Opinió

Escric aquest article amb ressaca. No us penseu, anit quasi no vaig beure, però el cap em fa voltes per tots els pensaments que em rondinen després del Dia de la Dona. D’una banda, vaig viure amb emoció el fet que milers de persones de totes les edats i condicions se sumaren a la festa del 8M. Prenguérem els carrers per a exigir Igualtat en una manifestació històrica que demostra que el moviment feminista ja no es pot aturar.

Bobby McFerrin és un cantant especialitzat en l’estil conegut com acapella; utilitza sols la seua veu (i cos) per a crear tot tipus de sons d’un registre amplíssim. Una passada. Però no vull posar el focus sobre ell, sinó sobre el seu públic. En una de les peces, Bobby proposa un joc: ell canta un acompanyament de Bach mentre el públic canta la veu solista de l’Ave Maria de Gounod.

No es p ot negar, és el temps de les dones. Quin goig i quina responsabilitat saber que, en una situació tant complexa com la que estem vivint, les dones tenim tant a dir, tant a aportar. Ja fa alguns anys que ho note, que ho notem. Som l’energia necessària per al canvi, la mirada renovada, l’experiència de tantes generacions silenciades.

La vida està embastada amb preceptes que governen les nostres accions i pensaments. Funcionem bé, en la major part de les ocasions, amb tot un seguit de rutines que ens faciliten passar els dies sense gai-rebé qüestionar-nos quin és el paper que desenvolupem dins la societat o dins de nosaltres mateixos. Solem fer el que hem de fer seguint estructures predeterminades que sobrevolen pel col·lectiu imaginari, i fins i tot la intuïció es doblega davant la voluntat invisible de l’hàlit tebi de l’ordre que ens regeix.

Indagar sobre els poetes de l’Horta Nord és com endinsar-se en metàfores que ens són imprescindibles. Les metàfores representen la combinació de sentir i imaginar i ens permeten observar aquest món que ens envolta i que té molt a veure amb allò que hem viscut. Per tant, viure a l’Horta Nord, escriure en valencià i escriure poesia implica haver viscut a un mateix entorn, sense obviar que cada poemari duu darrere la percepció de l’autor sobre qualsevol fet poètic.

Els i les valencianes estem d’enhorabona perquè el passat 21 de novembre es va aprovar a les Corts Valencianes una llei pionera que ens equipara a totes per igual en matèria de drets socials i laborals i que pretén eradicar la lgtbifòbia.

Arriba la tardor. Cauen les fulles dels arbres, com les del calendari, i encetem el tram final de la legislatura. És indubtable que en aquestos últims anys hem trobat un millor accés a la Cultura a la major part dels pobles de l’Horta Nord. Ha augmentat la programació d’activitats i la varietat dels espectacles, i la població n’és més lliure per a sentir-se estimulada per la realitat que l’envolta.

Diuen que l’ésser humà és capaç d’adaptar-se a qualsevol medi natural per molt hostil que aquest siga, que li podria dir llar a qualsevol espai. No dubte que siga cert, això. Ara, jo, que he recorregut tantes terres com el cantant de La Malaguenya de Barxeta, no em sent en cap lloc com a l’Horta, això sí, si exceptuem el mes de juliol (Juliol, ni dona ni caragol), en què la temperatura es convertix en una mar d’onades insuportables de calor.

Inicialment, el polèmic tercer carril de la V-21 podria augmentar la fluïdesa del trànsit en este accés a la ciutat de València. Tanmateix, a mitjà i llarg termini, acabarà col·lapsant-se. La solució per als embossos no passa per ampliar la capacitat de càrrega de les carreteres, sinó per reduir el volum de vehicles que circulen per elles.

Quantes portes romanen encara tancades per a nosaltres. Algunes ens atrevim a obrir-ne algunes. Traguem el cap i anem donant passes per a ocupar xicotets espais que habitualment han estat acaparats pels homes, tot i que sabem que d’una empenta ens poden xafar els dits.

Ol a ceba. Ol a ceba en els camps que envolten Borbotó. Ol a ceba en el camí de Montcada. Ol a ceba. La seua dolçor té un component evocador. No és casual. Ja ho deia Einstein: Déu no juga als daus. És el fruit de mesos de treball, és la collita d’hores donades a la terra.

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la. No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.

Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble”. Encetem Espai Carraixet amb aquests versos de Vicent Andrés Estellés, per a reivindicar el nostre mode de vida, les tradicions locals, el desenvolupament artístic i el conjunt de les manifestacions en què ens expressem els éssers humans de la nostra comarca.

Assistim a una progressiva regressió autoritària de l’Estat espanyol, enfront de la qual la defensa dels drets civils són un pilar fonamental d’un projecte de societat més respectuosa amb la pluralitat i més democràtica.