No, no parlarem de Catalunya. Ni tan sols del País Valencià o de les fronteres físiques de l’Horta Nord. La independència, la vertadera independència, té a veure amb la capacitat que cadascú de nosaltres tenim per a sentir-nos lliures davant qualsevol circumstància. Us preguntareu quina relació té aquesta premissa amb la revista Espai Carraixet. Absolutament tota.
Dels 35 anys que tinc, he viscut 31 a l’Horta Nord. Sols vaig eixir per a anar a estudiar al Conservatori Superior de Castelló durant 4 anys i he de dir que em va agradar molt. La primera llibertat d’eixir de casa dels teus pares, anar a dormir a les tantes entre setmana tenint classe l’endemà, aprendre a fer la compra com toca, cuinar receptes dels teus companys de Reus, Cullera, Guadassuar… Ahí vaig conéixer una nova llibertat que no coneixia fins eixe dia i em va enriquir de “lo més”.
El passat mes de setembre l’enderroc del forn de Barraca, esdevingut símbol de la lluita contra l’ampliació de la V-21, va servir com a cru recordatori de la situació actual de l’horta. La llei de protecció de l’horta de València, aprovada en febrer de 2018 és un avanç i un instrument positiu, imprescindible, però no és, dissortadament el final de res. Seguirem veient camps arrasats per les màquines i alqueries enderrocades si no hi ha un canvi de paradigma i accions decidides per part de les autoritats.
Quico sorprén en les distàncies curtes. Mostra una gran capacitat de reflexió al voltant de la rofessionalització de la pilota valenciana i una proximitat en el tracte que dista molt de la imatge que projecta sobre el terreny de joc. Parlem amb Francesc Soro Juan, ‘Soro III’, de la final del Campionat Individual d’Escala i Corda, que va guanyar el 22 de juny a Pelayo per sisena vegada.
A la comarca de l’Horta, tot allò que no rega l’aigua del riu Túria és secà. Esta divisió conceptual es va formar durant l’Edat Mitjana i té molts matisos. A nivell geogràfic es tracta de terres que quedaven més amunt de la Real Séquia de Montcada (enguany celebrem els 750 anys de la seua constitució com a comuna per privilegi del rei Jaume I).
A resistir! T’etziba Francisco Plasencia, el tio Paco, el del Forn, en saludar-lo mentre seu plàcidament a la porta del seu negoci, o en algun dels seus curts trajectes, sempre a peu, molt darrerament acompanyat d’un caminador que sosté amb contundència més que no al contrari.
Pel 1933 i 1934 recorria els pobles de l’Horta Nord un suís amb uns ulls i una sensibilitat molt especials. Ell mateix havia escrit uns anys abans que «el forastero ve en cada lugar cosas que el indígena no nota. El forastero trae consigo el ocio, la perspectiva, mira con avidez, con inquisición; el indígena carece de todo esto».
Un quart de segle d’activitat, de vida al carrer, trobades, reivindicació i conscienciació per millorar el poble. L’Associació de Dones de Bonrepòs i Mirambell és un exemple que a l’Horta Nord existeix un important grup de col·lectius treballant per la igualtat, la justícia social i el feminisme.
Recitar l’oda que Estellés dedica al pimentó és sentir com la terra de l’Horta de València enreda les seues arrels en diferents aspectes de la cultura, un fenomen que es dóna en l’art, la literatura, la música i, de manera més evident, en la gastronomia.
Al 1383, a Vinalesa hi havia quatre oficis coneguts: barber, carnisser, capellà i llaurador. És a dir, llevat de tres persones, la resta del poble treballava el camp. “En molt dels casos, els pergamins de l’Edat Mitjana no especifiquen l’ocupació de les persones perquè se suposa que totes eren llauradores, però a Vinalesa sabem del barber Antoni Aparici, del carnicer Jaume Torà i del capellà Bernat d’Ari”, explica Frederic Aparisi, Doctor en Història Medieval.
