El tall en la programació d’activitats culturals a causa de la precaució davant el coronavirus ha estat sec i brutal, des de les falles que estaven a tocar fins a quasi totes les festes majors dels nostres pobles. Ara cal revisar la manera de recuperar les actuacions públiques d’un sector vital socialment i econòmica,
que a hores d’ara continua atarantat.
L’any 1997 uns entusiastes portaren a Massalfassar un acte inspirat en la Trobada de Cantadors de Sobremunt, al Pirineu. «La idea era celebrar la vigència de la cançó tradicional, una cançó que històricament ha tingut una importància cabdal en les hores de treball, d’oci i de festa i que amb la globalització mediàtica dels referents culturals i la irrupció de la indústria discogràfica s’ha vist menystinguda i desplaçada de la nostra quotidianitat.
Cada dijous vaig a Carpesa a recollir la meua comanda de fruita i verdura. És un moment especial farcit de detalls minúsculs, així que deixe les presses aparcades a la porta del corral de la casa de Xavier Luján i entre en un espai teixit per la xarxa primigènia de la vida, la dels orígens i la proximitat a la terra i als qui la treballen.
«El confinament al principi va ser un xoc, acabàvem d’estrenar espectacle, hi havíem posat moltíssima il·lusió, treball i esforç. Començava a tindre l’agenda prou plena de concerts que es varen cancel·lar… De sobte em vaig vore completament sense treball i això costa un poc de digerir. Després inclús l’experiència m’ha aportat coses bones, com ara valorar les coses realment importants i gaudir de viure a un ritme menys frenètic. Crec que açò marcarà un canvi important i estem en procés de trobar una nova manera de viure».
Compartir relats i contes ens fa més humans, perquè desperta la imaginació, la sorpresa, canalitza emocions i descobreix creativitats amb la paraula. Ens entretenen i ens ensenyen, ens fan còmplices i empàtics. Certament des d’Isop, però probablement des del primer rogle al voltant d’un foc.
Antigament molts llauradors tenien bous per a treballar la terra. Quan l’animal començava a perdre empenyiment, se substituïa per un altre i es manava a la bèstia a l’escorxador, d’on tornaven moltes vegades carregats de freixura. En moments puntuals de l’any, com quan tocava recol·lectar la creïlla, els amos de les terres rebien ajuda dels familiars i moltes vegades el pagament que donaven no era molt més que una paella de fetge de bou.
El mosaic Nolla de Meliana és testimoni del desenvolupament industrial del segle XIX i ha marcat la vida de generacions de veïnes i veïns. A més d’estar present en monuments històrics de València i d’altres ciutats del món, aquest mosaic forma part de la vida quotidiana del poble i decora moltes vivendes gràcies al treball dels mosaiquers, una ocupació abans habitual en moltes famílies de Meliana.
Durant aquest confinament moltes persones hem aprofitat per a fer treball d’introspecció i acomodar-nos en la nostra llar física i interna. El temps s’ha encollit i s’ha dilatat alhora, una sensació tan subjectiva que a la majoria de la població ens ha permés viure moments molt intensos, tant de turment com de regeneració.
La humanitat afronta cíclicament amenaces globals que somouen les rutines quotidianes i que obliguen a repensar les certeses i a reordernar els valors. L’actual pandèmia de la covid-19 ha tornat a fer evident l’extrema vel•leïtat de l’ésser humà que passa de la inconsciència arrogant al neguit apocalíptic a poc que les seues inèrcies existencials troben algun obstacle inesperat al seu curs.
Els poetes solen ser un bon recurs per a batejar carrers (les poetes, ai las!, no tant). Ara bé, més enllà dels carrers amb nom de poeta o dels bustos per a que hi caguen els coloms, la poesia no sol estar present als nostres pobles. Hi ha alguns llocs, però, on la paraula s’imposa i els versos ocupen l’espai urbà.
