«Què tenim sense biblioteques? No tenim passat ni tenim futur». Ho va dir l’autor de meravelles com Cròniques marcianes o Fahrenheit 451, Ray Bradbury, com a síntesi del valor incommensurable d’aquells refugis d’històries i sabers que ens alimenten la consciència, la imaginació i el rebost íntim de felicitat.
Un Nadal inclusiu, pensat per a totes i tots, de suport al comerç local i amb l’aposta per la cultura amb activitats familiars, teatre, concerts i fins a un festival de curtmetratges. Alboraia es converteix estos dies en un escenari on gaudir de Nadal d’una manera especial.
«Sense traca no hi ha festa» podria semblar un tòpic massa fàcil, però el fet que resulte una síntesi de tantes vivències transversals i que facilite un reconeixement automàtic, revela la frase com un lloc de trobada compartit i transversal.
El municipi de Burjassot forma part de la xarxa de ciutats Amigues de la Infància, després de rebre el passat 10 de desembre el diploma que ho acredita de mans d’UNICEF.
Hui és Nadal i a la taula familiar no acudirà tot el món que jo volguera que estiguera. Anit, al sopar, també em faltaven persones especials, i el pròxim dimarts, en Cap d’Any, de segur que trobe el buit de moltes persones. Sempre en falta u o altre, més encara quan celebrem i trobem l’absència dels nostres éssers volguts.
11 de novembre. Els cotxes orfes de fang, immaculats, circulaven ociosos amb l’estrés que les hores punta metropolitanes exigien. La gent caminava a pas cerimonial, asserenada; consciències moltes d’elles massa oblidadisses.
Vicent Andrés Estellés és el poeta del poble. Enguany, amb el centenari del seu naixement, els versos que va regalar-nos revolen per tots els racons de l’Horta Nord
i més enllà. En són moltes les entitats que li fan memòria i homenatge. Nosaltres també som dels Cent d’Estellés.
Hi ha una melodia lligada a la tradició del correfoc des que l’any 1994 el grup Urbàlia Rurana incloguera en el seu àlbum Rom i cafè una nova peça musical amb el nom de Ball de Dimonis de Massalfassar. Obra de Toni Torregrossa amb arranjaments de Ximo Caffarena, s’ha convertit en un tema representatiu de la música diablera valenciana i distintiu de la Colla amb més tradició de l’Horta Nord, la de Massalfassar.
Els nostres iaios, fins i tot els nostres pares i mares, en moltes ocasions havien de fabricar-se els joguets amb allò que tenien a la mà. Més de 60 anys enrere va ser tendència la coneguda com a Nit dels Fanalets, quan la xicalla eixia al carrer amb melons d’alger ornamentats i enllumenats per a cantar la cançó del sereno.
L’arribada de la tardor significa deixar arrere la vivesa de l’estiu i els seus colors per a donar pas a la neutralitat dels tons marrons, típics d’aquesta estació, que ens retorna a la realitat de la rutina, dels quefers, de la normalitat del dia a dia.
