11 de novembre. Els cotxes orfes de fang, immaculats, circulaven ociosos amb l’estrés que les hores punta metropolitanes exigien. La gent caminava a pas cerimonial, asserenada; consciències moltes d’elles massa oblidadisses. Un home amb cara que la seua major preocupació del moment era haver-se deixat l’esmorzar sobre l’aparador de sa casa. Un aparador lluent, decorós.

Mentrestant, la meua ment no podia deixar de pensar en la nostra gent, el nostre barri, el nostre veïnat, la meua família. No podia.

La matinada del 30 d’octubre, aquell silenci que cridava mentre que no paràvem de sentir crits que emmudien; devastació, apocalipsi, misèria. Vides que havien quedat soterrades sota el fang, i gràcies que moltes van poder traure la mà com l’últim intent de salvació. Però moltes -massa- no vam arribar a temps. No vam tindre temps de reaccionar.

Una mescla enverinada entre les inclemències d’un món que ha dit prou, juntament amb la d’unes institucions imprudents, irresponsables i incompetents van ser el còctel letal per arrancar-nos d’arrel la nostra essència.

Mentre que a una ribera es transita a la recerca de la normalitat, a l’altra encara busquem una nova realitat

El riu com a metàfora de salvació: creuar-lo era transportar-te a l’Edén. En canvi, a l’altra vora, era endinsar-te en una pel·lícula de terror. L’olor de benzina cremada; a humitats de claveguerams antics; a incertesa; a oblit. Som l’arrel d’aquella mala llavor que es diu urbanisme salvatge. Vivim dins d’una morfologia perversa que ens té lligats de mans i peus, abocats a la providència de la uniformitat de la naturalesa. I que, ara, busquen infectar d’opi un poble amb solucions desesperades, sense evidències empíriques, per a perpetuar-se en el seu statu quo dominant de poder i privilegis.

Mentre que a una ribera es transita a la recerca de la normalitat, a l’altra encara busquem una nova realitat. Res no és el mateix; res ja no és igual.

Hem vist amics i amigues plorar. Els nostres iaios, de matí, amuntonaven les seues vides entre deixalles, canyes i fang, i a la nit vetlaven els últims records al fons de la memòria; l’únic racó que els havia quedat viu.

No hem tingut temps per a pensar. Pensar és un luxe per als que no tenen preocupacions extremes i, ara, en haver viscut aquesta catàstrofe, valorem més que mai que la despreocupació és un privilegi.

Però a l’altra vora del riu, paradoxalment, hem descobert la vida. Milers de persones ompliren els nostres carrers de solidaritat, granera en mà. Orgull de vore la brigada d’Alboraia, la primera en arribar; orgull de vore el jovent del meu Espai Jove, a primera línia. Orgull de vore canalla d’Alfara, Vinalesa, Montcada, Burjassot, Paterna. L’horta feta una, l’horta com a un únic espai de fraternitat. Sentíem l’escalf de la gent de vora Carraixet. Sols podem donar-vos les gràcies!!!

Com deia la poetessa nicaragüenca, Gioconda Belli, «La solidaritat és la tendresa dels pobles», i des del més profund de l’infern hem vist eixa llum anomenada POBLE.