Des de fa una trentena d’anys les grans superfícies s’han carregat gradualment el comerç local dels municipis de la nostra comarca. Les botigues tradicionals que resistixen en són poques i no és habitual que nous negocis de venda de verdures, fruites o ultramarins òbriguen en els temps que corren.
S’ha publicat un avantprojecte del Ministeri de Transports sobre el canvi de la xarxa ferroviària Metropolitana a València, amb un pressupost que pot superar els 5.200 milions d’euros, a executar-se en no menys de 15 anys.
M’he donat permís per a somiar i, sabeu què? Crec en la màgia. Tinc una amiga que només llegir esta frase estarà rebufant, i ara somrient, perquè ja està Núria amb les seues bogeries. Si tu també eres una d’eixes persones que defuig de l’abstracció de l’ànima, pots deixar de llegir este article i seguir disfrutant dels meravellosos continguts que portem en esta edició d’Espai Carraixet.
Si has nascut a una illa, com és el meu cas, hi ha alguna cosa en la contemplació del mar que t’impulsa cap a l’infinit. Lluny de sentir-te aïllat o constret pels petits límits de la teua terra envoltada d’aigua pels quatre costats, sents que el mar forma part de tu i que el seu horitzó obert, misteriós i inabastable és el teu…
No he tingut accés al projecte del ministeri per a construir el traçat de l’AVE entre València i Castelló, però tampoc tinc gana d’empassar-me milers de pàgines d’informació tècnica per a no entendre pràcticament res. No cal ser tampoc catedràtica per a intuir que l’execució d’una iniciativa de tal envergadura tindrà repercusions socials, econòmiques, territorials i mediambientals a curt, mig i llarg termini.
Una de les coses més importants que he pretés en la meua vida ha sigut ser una persona “lingüísticament normal”. Des que vaig prendre consciència lingüística i nacional, als quinze o setze anys, vaig intentar viure amb “normalitat” en la meua llengua, desenvolupar-me, dins de les possibilitats del moment, plenament “en valencià”.
Porte no sé quantes edicions d’Espai Carraixet volent canviar la foto amb què vos presente cada nova revista. Per fi he trobat el moment i vos mostre la meua imatge actualitzada, més acord al que soc hui en dia, perquè tres anys i mig, el temps que fa des que començàrem este projecte, donen per a molt.
Diuen que els Valencians i les Valencianes, les que viuen a l’Horta Nord també, són molt de la broma, que tenim molt de sentit de l’humor i tot això, fins que es claven en la nostra falla, comparsa, xaranga, associació cultural, sindicat, “cansautor” o grup de música favorit.
Acabem de celebrar el Dia de l’Orgull LGTBI, i em sembla increïble com els valors que proclamem amb la bandera multicolor sovint no els apliquem a altres aspectes. Si mirem amb perspectiva ampla, tot es redueïx al respecte a la vida i a poder expressar les nostres emocions amb llibertat davant qualsevol circumstància.
Parlar d’associacions culturals d’àmbit local és, primer de tot, parlar de la importància que té per a un poble gaudir d’un teixit social participatiu ample. Cal assolir la necessitat de ser elements actius a l’hora de donar forma a la societat en la qual vivim. Sols així, podrem considerar-la com veritablement nostra.
Quan la inspiració va ressonar màgicament per la meua consciència, en els orígens més primigenis d’Espai Carraixet, la concepció de la revista ni tan sols tenia aspiracions comarcals. Era, tal vegada, una forma de trencar amb la zona de confort, d’explorar nous territoris i llançar-me a veure què hi havia baix del precipici. I he de confessar-vos que no m’esperava açò.
Les persones que vivim a l’horta tenim la sort de viure al paradís, un lloc meravellós on la mà fosca de la destrucció sempre està a punt per a actuar. Al llarg dels anys el territori d’horta s’ha anat reduint, ha retrocedit un 64% en 50 anys, i hem d’estar alerta amb la seua conservació.
Haguera estat més fàcil mantindre el to amable d’Espai Carraixet en tots els reportatges. El Museu de l’Horta d’Almàssera, la nova campanya turística de Godella, la Fàbrica de la Seda de Vinalesa o la construcció del carril bici que unix els dos nuclis de la Pobla de Farnals són algunes de les peces periodístiques que trobeu en aquesta edició de la revista. Hi parlem de cultura, com sempre, des del sentit més ampli de la paraula, i habitualment abordar la cultura sota la mirada del periodisme és complicat, justament, per eixa característica extremadament polièdrica.
Quan passe el temps i observem el llegat d’estos anys de governs del “canvi”, potser la primera cosa que se’ns vinga al cap siga la transformació que vivim en la mobilitat de les persones. Especialment les accions i infraestructures encaminades a promoure la mobilitat no motoritzada, o els vehicles elèctrics.