aaopinio
Haguera estat més fàcil mantindre el to amable d’Espai Carraixet en tots els reportatges. El Museu de l’Horta d’Almàssera, la nova campanya turística de Godella, la Fàbrica de la Seda de Vinalesa o la construcció del carril bici que unix els dos nuclis de la Pobla de Farnals són algunes de les peces periodístiques que trobeu en aquesta edició de la revista. Hi parlem de cultura, com sempre, des del sentit més ampli de la paraula, i habitualment abordar la cultura sota la mirada del periodisme és complicat, justament, per eixa característica extremadament polièdrica.
Quan passe el temps i observem el llegat d’estos anys de governs del “canvi”, potser la primera cosa que se’ns vinga al cap siga la transformació que vivim en la mobilitat de les persones. Especialment les accions i infraestructures encaminades a promoure la mobilitat no motoritzada, o els vehicles elèctrics.
A poc a poc la cultura va recuperant una part del terreny perdut a conseqüència de la crisi sanitària. El virus ha sacsejat les nostres estructures vitals i ens ha mostrat quines són les nostres principals debilitats, però també, indubtablement, un bon grapat de fortaleses.
Possiblement moltes persones trobem en l’horta una emoció estètica que parteix de la cultura i l’estima. Cada persona ho pot percebre des d’experiències o vincles personals, però també hi ha un reconeixement col·lectiu de l’horta on la cultura, entesa com manifestació popular de les relacions socials, juga un paper rellevant.
Durant aquest confinament moltes persones hem aprofitat per a fer treball d’introspecció i acomodar-nos en la nostra llar física i interna. El temps s’ha encollit i s’ha dilatat alhora, una sensació tan subjectiva que a la majoria de la població ens ha permés viure moments molt intensos, tant de turment com de regeneració.
La humanitat afronta cíclicament amenaces globals que somouen les rutines quotidianes i que obliguen a repensar les certeses i a reordernar els valors. L’actual pandèmia de la covid-19 ha tornat a fer evident l’extrema vel•leïtat de l’ésser humà que passa de la inconsciència arrogant al neguit apocalíptic a poc que les seues inèrcies existencials troben algun obstacle inesperat al seu curs.
No, no parlarem de Catalunya. Ni tan sols del País Valencià o de les fronteres físiques de l’Horta Nord. La independència, la vertadera independència, té a veure amb la capacitat que cadascú de nosaltres tenim per a sentir-nos lliures davant qualsevol circumstància. Us preguntareu quina relació té aquesta premissa amb la revista Espai Carraixet. Absolutament tota.
Dels 35 anys que tinc, he viscut 31 a l’Horta Nord. Sols vaig eixir per a anar a estudiar al Conservatori Superior de Castelló durant 4 anys i he de dir que em va agradar molt. La primera llibertat d’eixir de casa dels teus pares, anar a dormir a les tantes entre setmana tenint classe l’endemà, aprendre a fer la compra com toca, cuinar receptes dels teus companys de Reus, Cullera, Guadassuar… Ahí vaig conéixer una nova llibertat que no coneixia fins eixe dia i em va enriquir de “lo més”.
El passat mes de setembre l’enderroc del forn de Barraca, esdevingut símbol de la lluita contra l’ampliació de la V-21, va servir com a cru recordatori de la situació actual de l’horta. La llei de protecció de l’horta de València, aprovada en febrer de 2018 és un avanç i un instrument positiu, imprescindible, però no és, dissortadament el final de res. Seguirem veient camps arrasats per les màquines i alqueries enderrocades si no hi ha un canvi de paradigma i accions decidides per part de les autoritats.
Escolte Bob Dylan mentre repasse els reportatges abans d’enviar la revista a la impremta. Escolte Bob Dylan i sona ‘Desolation row’, i per tercera vegada en les últimes dues setmanes refaig aquest editorial. El títol de la cançó, Carrer de la Desolació, em retorna per enèsima vegada al que ha ocorregut aquest matí a l’horta d’Alboraia. Avui, 27 de setembre, han enderrocat el Forn de Barraca, el major símbol de reivindicació del territori valencià dels últims temps.
Vaig ser colombaire davall dels pins de Calderón, per això recorde que José Montagud, Pepico, fou veí del poble, pintor de ventalls. Jesús Balaguer Marco, carrero i rentacotxes. Mon pare, el seu cosí. Maiques, fill d’uns magatzems, vivia dalt de la Parra i Voro, el de Senent, en la torreta. Enrique, el Forner, Fanega, de puntes roges, en la pujada de Cervantes ens contava que feu l’amor damunt la taula.
Què farem amb Blasco Ibáñez? L’esquerra local el continua descartant, i jo no repetiré els meus arguments de sempre. No perquè siguen coneguts. De fet, crec que ningú els ha llegit. I quan m’han convidat a fer una conferència, el públic l’integraven entre una i tres persones (aproximadament). Persones molt afectuoses, això sí. En realitat, no repetiré els meus arguments per a no cansar-me a mi mateix.
Fa pocs dies que els regidors i les regidores electes han pres possessió de les seues actes en la conformació de les noves corporacions municipals. Moltes de les persones que des d’ara ens representen seguixen la tasca que han desenvolupat els darrers quatre anys, siga formant govern o oposició, i la seua continuïtat resulta fonamental perquè la presa de decisions als ajuntaments siga el més àgil possible en funció del coneixement previ de les necessitats del poble.
Plou. Al carrer, l’aigua forma camins que a penes ens permeten distingir allò que, ahir, era una superfície dura i inert. L’aigua crea el seu camí, fa un ritme que sembla jugar, a colps d’atzar, fins a arribar a un indret amagat, desconegut, potser inexistent. Aquesta pluja, que sembla impredictible, però que ha vingut caient des de sempre.