Deu anys que s’han fet curts. No pels quilòmetres ni pel nombre d’actuacions. La sensació —amb regust agredolç— respon a unes altres causes. Però, per si hi ha algun despistat, abans la notícia: Mireia Vives (Llíria,1981) i Borja Penalba (València, 1975) deixen de ser parella artística. Ens regalen d’herència tres discos: Línies en el cel elèctric (2016), L’amor fora de mapa (2017) i un Cançó de fer camí (2019) llastrat per la fatal coincidència amb la covid-19 en l’estrena. Un total de quaranta-nou cançons que han passejat pels escenaris del nostre territori amb el vertigen de llançar-se al buit a cada passa. Ho resumeix Borja Penalba quan diu que no hi ha una xarxa cultural sòlida. Proclama aquesta insuficiència sense queixar-se; com la constatació d’una evidència. Mireia Vives el secunda subratllant la precarietat de la nostra indústria cultural. Però ho fa de la mateixa manera; sense un lament. No han sigut de planys, durant la curta dècada que han bregat perquè se’ls escoltara. I tots dos puntualitzen que la fi és des de l’afecte.

Amb un estil caracteritzat per la franquesa i una llarga llista de poemes musicats han intentat acostar-nos històries properes, lluites quotidianes i confessions íntimes. Ara bé, l’ambició d’electritzar-nos amb una banda completa es va diluir a mesura que la falta d’inversió els limitava el format. Rodejats de bateria, baix, una segona guitarra, cor i vents els hem pogut veure en comptades ocasions. Aquesta falta de resposta els ha condicionat la carrera (i el retir).

Podem, per tant, afegir-los a una llarga llista de grups damnats per les mancances d’un teixit cultural del qual han de ser corresponsables poders públics, mitjans de comunicació, iniciatives empresarials i públic. Pense ara en els Arthur Caravan (2003-2017) o en el grup Gener (2014-2021), les trajectòries dels quals van ser injustament breus. Fora del circuit valencià de música festiva, les propostes dirigides a un públic més adult a penes aconsegueixen ressò. De fet, bona part del projecte de Mireia i Borja s’ha sustentat en l’èxit que han recollit en Catalunya.

Ara bé, cap dels dos llança la tovallola ni penja els guants. Es dirigeixen al racó, seuen a la banqueta i respiren fondo. El combat tot just comença. Ara l’assalt el faran per separat, amb les piles recarregades i l’allau d’estima collida durant la gira de comiat. Adeu, doncs, i benvinguts. Tampoc no és cap secret que als dos els picava el cuquet de proposar-se nous reptes. El d’ell ja té nom i comença a coure’s al foc lent dels estudis de so. El títol de Giròvag ens promet quilòmetres de carretera i d’horitzó. El d’ella encara està en definició, però també apunta en la direcció de crear-nos cançons que siguen punts de fugida o excuses d’encontre. En l’entretant, aprofitem per a posar fil a l’agulla i començar les faenes de Penèlope i rebre’ls, quan reprenguen el camí d’Ítaca, amb una bona xarxa.