Hi ha alguna cosa més valenciana que la traca? És possiblement l’artefacte pirotècnic que més pot definir el medi acústic específic dels i les valencianes i marca els moments més importants de les nostres vides. Allà on estiguen els valencians es nota, perquè sona una traca.

Per quotidiana, la pensem de tota la vida, com eterna. La coneguem com una successió de cartutxos de pólvora units per una metxa d’estopí empaperada a trams de pam i rematada per un masclet o cua de traca amb major poder detonant que la resta trons, però als seus orígens, la traca en si mateixa era una arma –també anomenada tranca- que feia el soroll “traca”. A partir del decret de Nova Planta en 1707 la disponibilitat d’armes de foc va disminuir pels efectes de la desfeta militar del Regne de València. No obstant, això va significar una gran provisió de canons i canonets (culebrines, mosquets, etc…) inutilitzats per a la guerra i la revolta, però útils per a ser emplenats de pólvora i disparar-los a les festes. Així, la traca va passar de la milícia durant les celebracions més solemnes al poble planer.

Foc en constant evolució

La comarca de l’Horta va ser el bressol d’esta modalitat de foc en constant evolució. Després de la victòria dels Borbons a la batalla d’Almansa, els únics que podien fer servir la pólvora sense sospita de maulets eren els pedrapiquers de Rocafort, Godella i Burjassot, nuclis de població molt relacionats amb la construcció des de temps antics (la pedra clara de les Torres de Serrans, la Seu o la Llotja provenia d’estes pedreres). Els treballadors de la pedra sabien fer servir la pólvora i, atesa la dificultat econòmica crònica dels oficis menys pagats, guanyar-se uns extres a les festes era cosa de dolçainers, cantants d’albaes i, és clar, de mestres de traca. Eren polvoristes que compraven per quatre perres canons inutilitzats, els plantaven a terra formant un engraellat amb fileres ordenades i disparaven de formes molt variades. Dels canonets destacaríem les canterelles i els mascles. Combinats amb natural enginy i seqüència, als pobles de la comarca començaren a ser cada vegada més populars estos trets.

Els engraellats ocasionals anaren evolucionant cap a una professió que anà definint-se pel córrer dels anys. Famílies com Caballer o Brunchú, de Godella, remunten la seua activitat professional a l’any 1880, però en destacaren molts altres al llarg del temps, com ara Ramonet el Traquer, de la Pobla de Farnals, qui va passar a la història per inventar-se les traques caramel·leres, que contenien pólvora junt amb caramels i joguets menuts i que varen tindre un gran ús als batejos i les comunions. Els avanços tecnològics en matèria química i tècnica anaren fent-se lloc entre els traquers fins a convertir-los en pirotècnics, una professió poc coneguda a les nostres terres, car eren pocs els mestres de foc d’artifici i molt reputats a totes les corts reials i seus episcopals. La pirotècnia era cosa d’estudi; la mestria de traca, cosa de passió i oït. Totes dues formes varen confluir a partir de l’exposició regional de 1909, com a fornal on els traquers locals varen fondre les novetats internacionals. La mateixa traca prengué la forma actual: de l’engraellat a tram de trons i, definitivament, la traca valenciana.

Però, la traca és valenciana? Als pocs estudis que hi trobem al respecte, entre els quals destaquen les aportacions de So Andrés Castellano, els manca context: passem de Xina al masclet sense eixir de casa nostra, bé com a moros o com cristians. Allò ben cert és que a l’altra banda del Mediterrani trobem la batteria (napoletana, siciliana, sanseveresa), que és traca amb altres noms i tipologies d’artefactes (colpetti, risposte, quinte…). S’assemblen tant als nostres trams de trons i mascletades anteriors a 1946, any en el qual s’innova la mascletà mecanitzada que coneguem hui en dia, que no pot ser coincidència, i no oblidem que el Regne de Nàpols va formar durant alguns anys part de la Corona d’Aragó. Al remat, es tracta d’un art popular amb elements culturals molt germans, on predomina el ritme, el soroll i la pobresa de recursos, sobrats amb enginy.

Podríem dir que la traca és la forma concreta de l’expressió dels valencians i les valencianes com a mediterranis, una expressió que encara lluita contra les importacions massives de la Xina, el reconeixement legal o la pandèmia. L’última relíquia de les nostres lluites com a poble. De traca.