Part de l’ànima d’un territori són els seus artistes, el seus productors culturals. Donen sentit i aporten valor. En ocasions, el propi territori esdevé el tema del treball, i això és una cosa que ens interessa especialment. Quan els paisatges, els objectes, són els nostres, el fet cultural ens transforma més directament a totes i tots.

En este cas hem triat un artista establit a Montcada des de fa anys: Antonio Vera (Belmez, 1959). Es tracta d’un pintor realista i figuratiu que treballa sobre el paisatge, amb depurada tècnica i molta facilitat per al dibuix i el color. Va heretar de sa mare el gust i l’habilitat manual. Sa mare exhibia art per a totes les coses: des de cuinar a cosir o brodar, amb la humilitat pròpia de les ames de casa de l’època.

Professionalment, Antonio Vera va dedicar bona part de la seua vida al treball en la confecció, que el va dur a València i finalment a Montcada. Ens conta que va treballar amb el dissenyador Francis Montesinos, fins que un accident va fer que es decidira a professionalitzar-se com a pintor.

El pintor ens ensenya a mirar, una mirada concreta que transforma la quotidianitat. És algú que “veu” i que ho mostra. Tots tenim la capacitat de mirar, així que diu Antonio que el pintor es un ser que pinta no per als altres, sinó en compte dels altres. S’avança, ens guia i ens invita a “veure” el món. En este sentit, la pintura es viu no com un ofici, sinó pel gaudi del propi acte de pintar, per l’experiència transcendental que li suposa.

I amb este objectiu pinta allò mínim, però també allò màxim: la ciutat de València (“l’Antonio López de València”, li han dit), tradicionalment poc valorada com a ciutat monumental, amb els seus carrers i jardins. Tot i això, també en estos quadres fuig de la pintura del monument i adopta una insòlita perspectiva: des de les teulades, una visió quasi íntima de les cases, possiblement la menys retratada, la més humil. Un altre descobriment.

Contra el paisatge sublim que és herència del romanticisme huitcentista, Antonio aborda el paisatge des del detall. El detall mínim, com un haiku visual, un xicotet fragment de realitat en essència: pedres, murs pelats, arbres (de vegades secs, morts), brossa, rastolls… Com el poema japonés, expressa una espiritualitat de la immediatesa que commou, que genera una sorpresa, un moment de consciència, una il·luminació.

Antonio pinta generalment a l’oli i amb diferents formats, tot i que ha practicat l’aquarel·la i fa molt de dibuix, per exemple amb llapisseres de colors, que li permeten un resultat més immediat. Formalment la seua obra celebra la llum de València, que ha inspirat tants pintors (com ara Sorolla). Són quadres que transmeten pau, que llancen una mirada afectiva, amable, sobre el paisatge.

Sovint este festeig entre la llum i la forma du, paradoxalment, a imatges quasi abstractes, com en el cas de les soques dels arbres, en què la intensitat de la forma va més enllà de la figura recognoscible.

Deia Antonio Vera al seu catàleg Piedras (2001): «Quan passa, quan aquella vesprada assolellada es manifesta la pedra en tota la seua còsmica presència, té lloc l’estranyesa, la commoció de vegades violenta que abat allò que ja se sap i ens enfronta a la insondable i poderosa raó de l’univers.»

Revisar el treball dels nostres artistes és una forma de reconèixer el seu valor. En este cas, l’obra d’Antonio Vera resulta especialment rica, perquè inclou moltes implicacions respecte del paisatge propi. Entre altres, una mirada dignificadora d’allò quotidià.

Al web de Moncadapèdia es pot accedir a una entrevista en profunditat amb el pintor, així com també a quatre catàlegs de la seua obra (“Piedras”, 2001; València, 2001: “Árbol”, 2009, i “Naturaleza”, 2020) i altres materials, que converteixen esta publicació en la principal font de coneixement del seu treball artístic.