El conjunt és un tresor arquitectònic del llegat industrial de Vinalesa. L’Ajuntament continua els treballs per a la seua millora, ara en el pati central, per tal de preservar i impulsar el seu prestigi.

La fàbrica de la Seda de Vinalesa és testimoni del llegat industrial del poble, un tresor arquitectònic i històric que durant el segle XVIII va esdevenir Fàbrica Nacional de la Seda, amb desenes de treballadores que elaboraven alguns dels teixits més preuats del món. Hui és el centre neuràlgic del municipi, el lloc principal de la vida política i social del poble.

L’Ajuntament de Vinalesa va adquirir el conjunt el 1983, el qual ara per ara funciona com a centre social i municipal. Hi acull l’Ajuntament, la biblioteca, les dependències policials, el centre de salut, el gimnàs, l’espai cultural, la seu d’algunes associacions o l’oficina de Correus, entre altres serveis. Durant els últims anys el Consistori ha dut a terme diferents actuacions de millora de l’espai, uns treballs realitzats per fases degut a la magnitud de la fàbrica. El conjunt, a la vora de la séquia de Montcada, forma part de la Ruta de la Seda junt amb espais com ara la Llotja de la Seda, el Col·legi de l’Art Major de la Seda de València i la Fàbrica de Garín de Montcada, entre d’altres, per la seua rellevància històrica i cultural.

El complexe va estar fundat pel francés Joseph Lapayesse en la dècada de 1770, fabricant establert a València llavors i membre de la Societat Econòmica d’Amics del País. Està format per diverses naus al desenvolupen obres per a millorar la pavimentació del sòl, fins ara de de terra, junt amb treballs de canalització i de senyalística.

“La fàbrica és un emblema del poble, el centre neuràlgic, polític i social. Estem fent l’esforç per millorar-la perquè ens sentim obligats a conservar-la i potenciar-la, a donar-li el prestigi que es mereix”, explica Javier Puchol, alcalde de Vinalesa. L’edil esmenta que els treballs a la fàbrica sempre suposen una inversió elevada per les característiques del lloc, de grans dimensions. Un altre projecte a fer, diu Puchol, és “donar vida a l’espai cultural de la segona nau”. La cosa és, a poc a poc, contribuir a crear un patrimoni més modern, obert i de convivència per a la ciutadania.

L’actuació actual ha suposat un pressupost de 60.000€, finançats per l’àrea de Turisme de la Generalitat i l’Ajuntament, que es completaran amb altres 215.000 euros procedents del Pla d’Inversions de la Diputació, amb els quals es finalitzarà la pavimentació de tota la superfície del pati. D’altra banda, els serveis tècnics municipals estan dissenyant un nou projete a realitzar en 2021, el qual consistirà a urbanitzar el carrer de la Fàbrica i de millorar l’enllumenat de la zona, també a través del Pla de l’administració provincial, per un import de prop de 225.000 euros.

Breu història de la Fàbrica

Durant el segle XVII, la indústria tèxtil de la seda es trobava en declivi a Espanya per la competència del teixit estranger, amb millors mitjans tècnics. Carles III, per tal de millorar la qualitat de la fabricació espanyola, va captar, mitjançant incentius, artesans europeus amb noves idees.

Els francesos Santiago i Guillermo Reboull, pare i fill, havien estat designats pel rei a establir al Regne una fàbrica de la seda amb màquines de nova generació, concedint-los els privilegis necessaris. Guillermo es va associar amb Josep Lapayesse per a crear la fàbrica de Vinalesa, la iniciativa més important per a modernitzar la sericultura valenciana al segle XVIII.

Lapayesse explica en una carta a la Junta de Comerç de València els motius que el fan triar València com a seu de la fàbrica, declarant el seu “amor natural” al seu lloc de residència dels últims 28 anys, a més de definir-se com a bon “patriense” valencià, paraules extretes del llibre “Un passeig per Vinalesa”, de José Miguel Giménez Guarinos, editat el 2011 per la Cooperativa Elèctrica del poble.

A les darreries del segle XVIII, a la fàbrica hi treballaven almenys 120 dones amb desenes de màquines. La fàbrica va suposar una forta inversió, la qual, juntament amb les dificultats econòmiques de finals del segle XVIII i els inicis del XIX, va fer que el lloc paralitzara sovint la seua activitat i que passara per mans de diferents propietaris. En la dècada de 1840, finalment, la va adquirir l’aristòcrata Tomás Trenor, qui la va reconvertir cap a la producció d’espart i de jute.