El distingit i admirat artesà religiós Francisco López Pardo va morir el passat dissabte 2 de març a l’edat de 94 anys al municipi valencià de Bétera. Qui va ser conegut en el gremi com a Paco López Pardo va nàixer el dia 17 de setembre de 1924 al carrer Antonio Suárez, número 4, de la ciutat de València, en el si d’una família humil i sense antecedents artístics. Això no obstant, va ser un dels protagonistes d’excepció d’aquella genuïna i irrepetible generació d’artistes valencians que s’encarregaren de recuperar l’esplendor perduda del patrimoni històric i artístic religiós que va ser destruït i espoliat al llarg del fatídic trienni bèl·lic de la Guerra Civil (1936-1939).

Els seus inicis en l’art sacre es remuntaven a les albors de la dècada dels anys quaranta del segle XX. En aquell temps de la postguerra, Paco López Pardo va entrar com a aprenent en el taller de Salvador Gil Camarena, emplaçat al carrer de la Llibertat, número 8, de València. En aquell obrador, a més d’aprendre diverses tècniques de les arts decoratives, va tenir l’ocasió de preparar, pintar, daurar, retocar i restaurar infinitat d’imatges i conjunts escultòrics dels grans mestres valencians de l’escultura i la imatgeria religiosa del moment. Tot un elenc de reconeguts artistes de la plàstica figurativa de temàtica religiosa com José María Ponsoda Bravo, Josep Maria Bayarri Hurtado, Carmelo Vicent Suria, Enrique Pariente Sanchis, Antonio Ballester Vilaseca, Octavio Vicent Cortina, Vicente Rodilla Zanón, Francisco Teruel Francés, Enrique Galarza Moreno, Ramón Granell Pascual, José Dies López, els binomis Rausell-Lloréns i Royo-Rabasa, José Esteve Edo, Arturo Bayarri Ferriol, Efraín Gómez Montón, Rafael Grafiá Jornet, Josep Maria Rausell Sanchis, Francisco Martínez Aparicio, José Ángel Dies Caballero, Manuel Rodríguez Vázquez i Ricardo Rico Tormo, entre altres; van sol·licitar l’experiència, solvència i, sobretot, les mans traçudes de Paco López Pardo perquè els decorara i policromara les seues talles. Durant aquell fecund i prolífic període per a la imatgeria religiosa, Paco López Pardo també va poder assistir —en qualitat d’alumne oient per tenir molta feina en el taller—, a les classes magistrals del llavors apreciat catedràtic de Procediments Escultòrics en l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, Carmelo Vicent Suria, encara que sempre es va sentir més atret pel Dibuix i la Pintura decorativa.

Fou en l’any 1956 quan Francisco López Pardo es va independitzar del seu mestre. Primerament, va treballar al seu domicili particular, fins que va obrir el seu propi obrador en el carrer En Llopis de la ciutat del Túria. En aquell baix va estar un total de trenta-un anys, ja que per motius d’enderrocament es va haver de traslladar al carrer Zapateros. En aquests anys va comptar amb diversos ajudants entre els quals cal anomenar a Salvador Miquel i José Salcedo. Des de l’any 1992 fins a finals de 2017, Paco López Pardo va regentar un reconegut taller d’artesania religiosa en la plaça dels Cecs de València. Un obrador en el qual va compartir molts treballs amb la seua esposa, Josefina Vizcaíno Puche, i on tothom tenia cabuda i era ben rebut.

“A mi sempre m’ha agradat destacar el treball de l’escultor imaginer, acaronar el color”

Paco, a més d’encarnar, estofar i daurar per a tan destacada plèiade d’artistes valencians de la gúbia, també es va especialitzar al llarg de la seua dilatada carrera artística en la construcció d’altars i andes processionals per a un bon nombre d’esglésies, seminaris, convents, confraries i particulars, no tan sols de la nostra demarcació geogràfica, sinó també per a moltes poblacions espanyoles.

En una de les entrevistes que vam tenir ocasió de fer-li a aquest entranyable artesà ens va comentar el següent: «A mi sempre m’ha agradat destacar el treball de l’escultor imatger. Tractar i acaronar el color, realçar l’expressió de la mascarilla i l’anatomia implícita en la talla. Dotar a les imatges de realisme i naturalitat. Jugar amb les ombres i relleus, enriquir l’estofat en els grups de teles i brodats, és a dir, que s’observe un estudi en la decoració, no un treball monocolor mancat d’un mínim sentit estètic».

Entre l’ampli catàleg d’imatges i grups escultòrics decorats per Paco López Pardo cal anomenar els portats a terme en la imatge “pelegrina” de la Mare de Déu dels Desemparats de València —policromia que va estar retocant fins a l’any 2017—, un sant Josep per a Yecla (Múrcia), Santíssim Ecce-Homo de la Setmana Santa Marinera, el monumental pas processional del Davallament de la Creu de Requena, Crist jacent i Immaculada Concepció d’Alzira, Crist crucificat i jacent per al convent de les Carmelites Descalces de Sant Climent (Conca), Mare de Déu del Carme per a les Carmelites Descalces de Caudiel (Castelló), Verge de Porta-Coeli de la cartoixa de Serra —un dels treballs del qual se sentia més orgullós—, el pas processional de La Pietat per a la Setmana Santa de Castelló, Nostra Senyora de l’Esperança en la Resurrecció de Gandia, Crist jacent i Sant Sepulcre d’Elda (Alacant), el pas processional de la Germanor del Diví Costat de Crist de Torrent, el pas processional de l’Ecce Homo de Sagunt, Puríssima Concepció i santa Eulàlia (Eivissa), entre moltes més, a banda d’un bon grapat d’imatges de col·leccions privades i de diverses missions escampades per arreu de tot el món.

Pel que respecta a altre tipus d’obres i treballs realitzats dintre del denominat mobiliari i ornament litúrgic, retaulística i processional, són dignes d’esmentar els dels altars majors de localitats com Moixent, els del Convent de Sant Josep de la Muntanya (València), el nou retaule major de l’Església Parroquial de la Font de la Figuera que va ser daurat amb pa d’or, les andes processionals de la Mare de Déu de Gràcia d’Altura (Castelló). Així mateix, citar la seua participació en la decoració d’alguns monuments fallers plantats per l’imatger Miguel Torregrosa Alonso, encara que de manera especial anomenarem l’accidentada falla del Coloso de Rodas de l’any 1970, gràcies a la bona amistat que Paco López Pardo va mantenir amb el guardonat escultor Octavio Vicent.

TREBALLS A L’HORTA NORD

Per altra banda, destaquen també els treballs que l’artista va portar a terme en poblacions de l’Horta Nord. Un bon nombre d’encàrrecs destinats a la nova decoració i també a la restauració d’obres com la Immaculada Concepció processional, l’anda processional de la Mare de Déu dels Desemparats i la imatge i anda processional del Santíssim Crist de les Ànimes d’Albalat dels Sorells.

El pas processional de La Pietat i algunes imatges del pas de l’Oració en l’Hort d’Alboraia, l’anda processional de la Verge d’Alborser d’Albuixec, l’anda processional de la Mare de Déu del Patrocini de Foios, l’altar dels Màrtirs Amigonians de les escoles EPLA (Godella), les imatges de la Mare de Déu del Carme, La Puríssima, santa Bàrbara i Santiago Apòstol pelegrí de Montcada, en l’Ermita de Santa Bàrbara d’eixa mateixa ciutat santa Bàrbara i santa Rita, Nostra Senyora de la Misericòrdia de la pedania de Roca-Cúiper, Mare de Déu dels Desemparats i La Pietat de Vinalesa, a més d’altres llocs d’aquesta demarcació geogràfica com Massalfassar, Massamagrell, Meliana i Museros, entre altres.

Amb la mort de Francisco López Pardo culmina i es tanca una pàgina extraordinària i irrepetible de l’artesania religiosa valenciana, atés que artistes d’aquesta índole i categoria ja no queden hui dia. Un excepcional artesà religiós que va recollir tota una experiència transmesa generació rere generació des de temps pretèrits. No debades, Paco López Pardo fou bastant més que un artista avesat. Un vertader professional dedicat a l’art sacre que atresorava una forma de treballar meticulosa, reposada, però mai pausada, i sempre amb el gust per la bellesa i per l’estètica. Per la recerca de la perfecció en l’execució, més que per la dignitat d’aquesta, i amb la màxima de què la feina quedara ben feta i el client content. Un mestre de les Arts decoratives que posseïa una tècnica i habilitat depurada i envejable. D’aquelles que no es podien ni es poden aprendre en cap escola o universitat, sinó mitjançant les pràctiques diàries de taller. Afortunadament, tot el seu llegat i magisteri ha sigut heretat pel seu fill Francisco López Vizcaíno que, al marge de la seua dilatada trajectòria docent, és un gran coneixedor de l’ofici del seu estimat pare. Així doncs i, des d’aquestes línies, el nostre record més sincer i emotiu cap a un artista valencià amb majúscules que, sense cap mena de dubte, ens ha deixat uns treballs que ja enriqueixen i formen part important i destacada del nostre patrimoni històric i artístic religiós.