El temps de les dones

No es p ot negar, és el temps de les dones. Quin goig i quina responsabilitat saber que, en una situació tant complexa com la que estem vivint, les dones tenim tant a dir, tant a aportar. Ja fa alguns anys que ho note, que ho notem. Som l’energia necessària per al canvi, la mirada renovada, l’experiència de tantes generacions silenciades.

El temps de les dones

Estel Navarro Martínez (Cantant de Candela Roots)

No es p ot negar, és el temps de les dones. Quin goig i quina responsabilitat saber que, en una situació tant complexa com la que estem vivint, les dones tenim tant a dir, tant a aportar. Ja fa alguns anys que ho note, que ho notem. Som l’energia necessària per al canvi, la mirada renovada, l’experiència de tantes generacions silenciades. Però aquesta revolució que es va gestant, necessita temps. Hi ha moltes coses a revisar, a reprogramar: no serà fàcil. I mentre, xiquets i xiquetes van creixent amb noves imatges, més igualitàries, que projectem. Ho veig a l’escola. Sóc mestra. Noves formes de ser dona, de ser home i noves formes de relacionar-se.

A l’àmbit de la música, l’escenari només és un reflex més de la societat i, tal vegada, el seu testimoni és especialment dur i cru. La presència de les dones és anecdòtica i els arguments de la falta de talent o de qualitat continuen vigents. A més, la majoria de dones que hi trobem, són cantants i encaixen en una visió heteronormativa de la dona. Després, està el cinisme de les programacions al voltant del dia de la dona. Aixó revela que els programadors si que tenen accés a les formacions que incorporen dones a les seues files. No, ja fa temps que ho vam decidir, volem tocar tot l’any. Pense que el missatge va calant, que les nostres reivindicacions col·lectives van arribant a la gent. I és que, s’ha fet molta faena i anem tenint cada cop, les coses més clares. Queda molt per fer.

Ajuntaments, entitats i programadors no poden eludir la responsabilitat de tindre les dones presents

M’agradaria dedicar unes línies a l’escena valenciana per que pense que l’escena local hauria de tindre un paper central a l’hora de compensar les diferències que estem comentant. Hem vist com creixien i es multiplicaven els festivals al nostre territori però no així la presència de les dones als seus cartells. És cert que grups com Pupil·les, Tesa, El Diluvi o Mafalda s’han fet un lloc en aquests i pense, que puc parlar en plural, per afirmar que les dones n’estem ben orgulloses. Però malhauradament, no és suficient. Hi ha moltes altres formacions amb dones a les seues files que continuen sense tindre oportunitats. Ajuntaments, entitats i programadors no poden eludir la responsabilitat de tindre-les presents i programar-les. Sobretot amb la quantitat de bases de dades que tenen al seu abast. Sí, les que fan servir per buscar-nos per al 8 de març.

Per il·lustrar-ho, permeteu-me que cite la meua formació, Candela Roots. La integrem quatre homes i quatre dones (Karla Palacios- baix, Clara Calvo- Teclats, Vero Forment- veu i jo mateixa). En la nostra curta trajectòria hem rebut un premi al Sona la Dipu (millor cançó en valencià- 2015), a més d’haver sigut finalistes del mateix concurs; i, un altre, als Premis Ovidi Montllor (millor disc de mestissatge- 2017). Com és que, en eixes condicions i, en una escena menudeta on ens coneguem tots i totes, i que a més, és manifestament feminista, no ens programen? Aquesta és la situació en la que es troben moltes altres formacions amb dones. Què està fallant?