En morir el seu únic fill, Josep va sentir un buit immens en el pit. S’havia trencat l’ordre natural de les coses. Un pare mai no hauria d’enterrar el fill. Era un jove de vint-i-cinc anys, intel·ligent, esportista, creatiu i amb una gran sensibilitat social. Tenia encara tota la vida per davant i Josep aspirava a ser-ne espectador d’excepció. El fill havia sigut peça fonamental en el seu projecte de vida. Significava amor, esperança, continuïtat. En passar els dies més dolorosos del dol, Josep mirà enrere, a aquells que el precediren, i decidí traure’ls del bagul de l’oblit per a reconstruir pas a pas l’arbre genealògic. Sense futur, s’acontentava de reviure el passat familiar. La dona, més resignada que ell, no entenia la seua actitud, ella preferia deixar-ho estar. Anà pescant d’ací i d’allà dades sobre els seus avis amb la constància pròpia d’un diletant. Desenes d’entrevistes amb parents que de vegades li oferien informació contradictòria. Pujà una branca més i s’encallà amb els besavis, els buits en la memòria dels vius eren enormes. No tenien dades sobre anys i llocs de naixement, i fins i tot desconeixien els segons cognoms. Havia arribat a un atzucac del qual li resultava complicat eixir, fet que el frustrava d’allò més. Algú li va parlar de la pàgina web del registre civil. Des de feia un temps es podia accedir a un lloc on l’Estat oferia la possibilitat de buscar avantpassats.

Ell no era massa destre navegant per internet. Solia vagar per l’oceà digital amb la brúixola espatllada. Es posava nerviós i, quan les coses no eixien com esperava, es crispava d’allò més. Així i tot, es carregà de paciència i emocionat i atabalat isqué a l’aventura. Pitjà amb el cursor l’apartat de recerca d’informació. Demanà sobre el besavi patern, el nom del qual era el mateix que el de l’avi, que el del pare, que el del fill mort, que el d’ell. Pitjà entre dues tecles i l’ordinador semblà bloquejar-se. De colp i volta aparegué la imatge d’un rellotge d’arena, la màquina demanava temps. Josep, de temps encara en tenia, però paciència poca. Aparegué una dada; el cercador, en compte d’haver anat enrere en el temps, havia anat endavant. Justament el lloc on no trobaria res, ja que la seua nissaga s’acabava amb el seu fill. Un minut més tard aparegué un nom. El seu, el del besavi, el de l’avi, el del fill mort. I un primer cognom, el de tota la nissaga. Un xiquet nascut vint-i-cinc anys més tard en una altra ciutat. Enutjat, tancà l’ordinador. Tenia la sensació que algú, des d’algun lloc ocult, li havia estat prenent el pèl.

Una hora més tard sonà el timbre. Obrí la porta la dona i el carter li lliurà un sobre. La dona s’assegué en la butaca i l’obrí. Dins hi havia dues fotografies, una del seu fill amb dues xiques i una altra, la d’un xiquet de poc més d’un any amb aquestes mateixes joves. Les acompanyava una carta on algú li explicava que el seu fill havia donat el semen a unes amigues lesbianes. Josep no era a casa. La dona guardà la carta al calaix de l’oblit.