Quan s’iniciava el mes de maig, mirava la lluna amb certa nostàlgia. Era en aquells moments que començava a despullar les capes del temps. El país vivia en la dictadura. A Maria l’havien educada amb un cert concepte de llibertat. Res es podia fer a la lleugera: calia pensar bé cada paraula abans de pronunciar-la. Ella no demanava permís per fer o desfer, enraonaven cada cosa.

Un dia de pluja van coincidir en la porta del Castell. Miquel, des d’aquell moment, no deixava de sortir-li al davant. Ella el mirava amb timidesa. Ell li feia algun comentari. Altres vegades sols li somreia. Solia acompanyar-la fins al carrer de sa casa. Ella s’hi negava. Durant l’hivern no es perdia ni un cap de setmana que no anara a veure-la al passeig de l’estació. La Juliana, l’amiga de tota la vida, no parava d’insistir-hi, mentre Maria se sentia cada vegada més insegura. No creia que estava enamorada. Sols sentia una certa simpatia.

Va recordar aquella nit. S’havia anat a dormir. Portava en el cos una camisola de fil blanc. El suau to de la música la va despertar molt lentament. A penes podia pensar amb claredat. Es va alçar en silenci del llit. Es posà una bata blava. Sense encendre el quinqué va sortir de la cambra. Volia saber qui estava cantant en el balcó a les cinc de la matinada. Va decidir anar a l’andana. Va pujar els graons a les palpentes. La llum de la lluna entrava pel balcó. Des de dalt no podia veure de qui es tractava. La nit difuminava els rostres. Sols distingia un grup de joves que cantaven al compàs d’unes guitarres i una bandúrria.

Als pobles de l’horta hi havia la tradició d’obrir la porta als joves cantaires. La família de la jove els invitava a assaborir uns dolços casolans i uns licors. Era el moment que els enamorats es miraven amb tendresa i se somreien. El seu cas era diferent. No els havia parlat de Miquel als pares. Volia viure una gran passió i no podia elegir la serenitat que li oferia aquella relació. Quan va desdejunar, els pares li van preguntar què significaven l’enramada de pètals a la porta i el dibuix de la carabassa que semblava seguir una línia de calç a Vinalesa. Ella els va prometre que no mantenia cap relació.

El matí del diumenge era una festa. Els veïns seguien les línies de les carabasses i ja en tenien prou per a parlar. Si no entenien com la xica havia pogut rebutjar aquell fadrí amb tantes fanecades, si s’havia assabentat que no era massa feiner… A casa d’Antònia hi havia una enramada de mates de creïlles i a casa de Rosa n’havien tapiat la porta. Les famílies estaven més que alterades.

A la vesprada va anar amb Juliana a l’estació. Només es parlava de les carabasses pintades. Per un segon va quedar en silenci. Miquel hi estava plantat davant. A Maria se li va glaçar la vista. Ell li va agafar la barbeta i la va besar en la galta. Ella el va rebutjar. Aquell rostre d’ulls blaus que formava part d’un passat llunyà. Pareixia mirar-la resistint un deix de tristesa en escoltar les seues paraules. Ella aquella vesprada va riure i riure, amb unes rialles tan exagerades que tapaven les llàgrimes de la seua decisió, inexplicable encara.