Paco el del Forn Vell

A resistir! T’etziba Francisco Plasencia, el tio Paco, el del Forn, en saludar-lo mentre seu plàcidament a la porta del seu negoci, o en algun dels seus curts trajectes, sempre a peu, molt darrerament acompanyat d’un caminador que sosté amb contundència més que no al contrari.

Paco el del Forn Vell

Una fita de temps a Foios

REDACCIÓ – Sergi Ruiz
FOTOGRAFIA – Miguel Valls

A resistir! T’etziba Francisco Plasencia, el tio Paco, el del Forn, en saludar-lo mentre seu plàcidament a la porta del seu negoci, o en algun dels seus curts trajectes, sempre a peu, molt darrerament acompanyat d’un caminador que sosté amb contundència més que no al contrari. El carrer del Forn Vell de Foios segueix el de l’Església i li tributa el nom al forn centenari que Paco heretà del seu pare i al seu torn aquest de l’avi. La seua localització és lleugerament excèntrica, quasi als afores del poble vell, només un grapat d’illes de cases al voltant del temple cristià, de vies estretes i sinuoses, tot i que no gaire. Tanmateix, està situat ben a prop de la volta descrita per la processó, que recorre encara el mateix solc de fe, de rel medieval, cosa que fa del Forn Vell tant vila antiga com la resta del casc primigeni.

Enguany, Paco, ha fet cent anys. És clarament un dels nostres veïns més entranyables i recognoscibles, l’ancià que ha deixat de ser un simple veí per a convertir-se en tot un personatge del poble. Malgrat la seua edat provecta, les eixides de provisió són habituals, quasi ben bé de fadrí: pren cafè amb pauta diària, diversos, rutina que exhaureix sistemàticament, llevat dels pocs i breus episodis -llegiu moments- de convalescència, quasi sempre causats per bacs, correntment patrimoni de gent jove i no per malaltia. El podrem trobar fàcilment en una de les eixides a fer-se el cafè, marxant sobre la seua senda, brandant una cigarreta, solemnement, com si portés un ciriet. Hom reconeix fàcilment la seua escarida silueta de robes àmplies, brusa baldera i la seua marxa cadenciosa de petjades curtes i raseres. Tan bon punt et veu i et reconeix, esbossa un somrís de bonhomia, en part sorneguer i de reminiscències jovenívoles, que potser és part del seu secret de resistència, la resta, un còctel de verins que sorprenen: cafè, tabac i llet condensada, perquè sempre ha estat un forner amb fama de llaminer.

Malgrat que compta amb edat suficient per ser dos voltes vell, el tio Paco és una persona assenyada, sense cap rastre de senilitat, i tanmateix afable, amb un humor que sembla estrany entre supervivents amb tant de record amarg probable, però paradoxalment, constatació molt personal, no hi ha agres d’ànim entre els centenaris. Ducados a dojo, sempre amb un altre paquet, o més, de reserva, que crema amb facilitat, amb socarrades intenses, com un vetlat sacrifici al vell forn morú que es conserva a la part antiga de la casa, hàbit que sens dubte l’acompanyarà mentre visca. Eixe és el seu deport i exercici diari. Després, si fa bo, s’asseu a la porta de casa amb algun dels seus i enraona amb qui passa. De resposta ràpida, és fàcil mantindre amb ell una conversa més enllà dels tòpics, amb comentaris que revelen coneixement dels vaivens polítics, que interromp al ritme de les cigarretes que els seus llavis encara carnosos fulminen, deixant el seu rostre emmarcat en una boira que s’emporta el temps a pas lent. Hom diu que no empra mistera, que empalma el cigarret del matí amb el de la nit. Potser s’encengué la seua primera cigarreta amb ocasió de la primera vegada en què contemplà la profunditat del forn i s’enlluernà amb el foc de llenya de taronger, llavors, el forn doblement centenari, aquell vell forn morú, li llançà el conjur de l’ofici i s’hi atansà a ell, obligant-lo a servir-lo durant tants decennis.

Els forns són l’arrel d’un poble. Per a la meua memòria d’infant hi havia quelcom màgic en el ritme i l’elaboració d’aquell pa. La primera cocció era a la matinada, després dos o tres més, les que calgueren per mantindre unes famílies per les quals no era concebible l’absència de pa a la taula. Així que, descobrir i furgar en el forn d’aquesta primera fornada era tal que un part, com si assistira el ventre d’una mare que expulsa el seu fruit amb amor i esforç.

Per a la xicalla del veïnat, queia sobre aquest ofici una sospita de veracitat. El tio Paco esdevenia una ombra, un fantasma de rastre olorós, del qual la seua única evidència era aquell pa cuit, sempre recent. De vegades, algun bon matí abans d’entrar a escola, et trobaves Paco entre bastidors, la cigarreta a la boca, cofat de mocador i a punt d’anar-se’n al llit. Després desapareixia durant les nostres hores de jocs i el rellevava la seua dona Maria, o alguns dels fills i filles, i llavors entrava en la letargia de migdia, fins quasi la nit. Pels infants, en el món dels vius, la gent treballava a les clares, i les fosques eren un terreny desconegut. Vetllar de nit era d’herois, Ulisses de poble, o de gent maquinant. Els infants travessen la nocturnitat com els nàufrags després de l’enfonsament, que s’abandonen a la fatalitat i es desperten indemnes, miraculosament, plàcidament a la vora de la mar.

Fa ja anys que Paco deixà d’assistir el forn, però ací es manté, resistint, com una fita de temps.