El càncer em va mostrar que la vida se’ns obri de manera constant i que nosaltres tenim l’oportunitat d’explorar-la a cada instant. Per això, a més de fer de periodista, poeta i escriptora, últimament també jugue a ser cantant i actriu. L’espectacle de La costura del magma el compartisc amb Joan Roig, un jove pianista que sap volar amb la música i que sé que arribarà a tocar la lluna. A teatre vaig amb la preciosa colla de l’escola de Foios, on cada assaig suposa una nova oportunitat d’exploració dins l’expressió artística.

Per si fora poc, en estos últims temps he tingut la sort (o el designi) de trobar la meua mestra, Maria José Peris, que m’ensenya des d’una perspectiva integradora, sense pressa ni pretensions, tots els coneixements que ella ha anat atresorant al llarg de la vida, com a actriu professional, com a cantant i, millor encara, com a persona.

Per això conec de primera mà la indignació del sector cultural davant la negligència dels governants, que han hagut de tancar el Teatre Principal, l’endemà de l’acte de presentació de la temporada, pels greus problemes d’una infraestructura que han deixat agonitzar lentament.

La guerra entre Pérez Llorca i Vicent Mompó ens importa tres pimentons, parlant ras i clar. Ells desapareixeran de l’escena, seran part d’una representació burda que passarà a la història sense glòria. Però a les seues esquenes portaran el pes d’un silenci sepulcral. El dels espectadors que s’han quedat sense el teatre més emblemàtic del cap i casal; el dels actors i actrius, que cada vegada amb menys recursos defensen el seu paper essencial com a agents de la cultura; i el de tota la resta d’oficis del sector, que s’ofeguen en el vaixell a la deriva de les arts escèniques valencianes.

La pregunta que sobrevola és: hagueren deixat que això passara en altres edificis emblemàtics, com per exemple, posem per cas, la plaça de Bous? La deixadesa és tanta i en tants aspectes que, qui sap. Potser sí.