Rosa Chirivella Rausell sembrà tota la vida l’alegria amb música, cant i contacte estret amb les persones del veïnat. Va faltar durant la primavera, però continua viva l’estima que tanta gent li tenia. Per això el Consell Municipal de Cultura de Foios va aprovar per unanimitat atorgar-li el premi Foios Cultural 2020, com a reconeixement pel seu treball vital com a divulgadora i enamorada de la cultura i les tradicions valencianes.

Rosa era un remolí ple d’energia i inquietuds que feia tremolar a qualsevol persona que l’escoltava o la sentia a prop. Tant se val de quina disciplina artística, era capaç de transmetre sensacions, un aspecte essencial per a pujar damunt d’un escenari o desfilar en una cercavila. En paraules de sa mare, la Tia Rosita, “Rosa sempre va voler ser artista i ho va aconseguir’. Així la presenta el regidor de Cultura de Foios, Juan José Civera Bendicho, qui descabdella més mèrits: “Des que m’arriba la memòria, Rosita ha estat una de les contades persones que els encisa fer poble. Un emblema cultural, artístic i participatiu de la vida social de Foios”. La seua filla, també Rosa, explica que la música “és l’element que ens ha unit com a família. Ma mare ens va transmetre des de menuts el valor incalculable de la seua herència i junt amb el meu pare Pepe ens van educar entre tabals, vaquetes, dolçaines, flabiols, passacarrers, nits d’albades i processons».

Implicació cultural i difusió constan

Una anècdota mostra el seu lligam amb l’art. Quan festejava un dia li digué al que seria el seu home: “no em faces triar mai entre el tabal i la dolçaina i tu, perquè ho tinc molt clar i et quedaràs sol”. L’home va ser tan intel·ligent que s’uní a ella i al poc començà a tocar la dolçaina. Ho conta Susana Díaz Tejedor que, amb Noèlia Llorens, estudia el paper de les dones dins la música tradicional. Díaz recorda que només conéixer-la resultava molt agradable, molt amable, amb bones vibracions, i reivindica: “Cal parlar de les dones en la música tradicional. En el cas de Rosa, no ha estat prou anomenada. Costa molt que se’n faça esment… Sembla que a les dones els toque fer faena doble per a resultar visibles”. Cal ser conscients del camí compartit i de l’esforç que suposa per a continuar eixamplant els avanços.

Durant la Dictadura el paper públic de la dona estava molt restringit, molt tipificat i menyspreat com a subaltern. Rosa Chirivella nasqué l’any 1948 i des del 1954 començà a actuar com a tabaletera acompanyant pare i tio a actes, processons, danses, etc. L’ofici de la dolçaina i el tabal passava dins de les famílies de generació en generació. A més, per la família de sa mare, el iaio Paco de Vinalesa era cantaor de cant d’estil, i ella de sempre mostrà molta vocació. Tenia un gran amor per la cultura valenciana i goig de transmetre tot el que envolta les nostres tradicions. Fou tabaletera des de ben xicoteta i continuà tota la vida, però també conreà el cant d’estil, les albades i versava. A banda, posteriorment s’implicà en el teatre, durant 26 anys, i va exercir com a cantaora del grup de danses de Montcada al llarg de 23 anys.

També destacà com a difusora de la nostra cultura. Quan Pepe Palau i ella començaren a anar a les classes de Joan Blasco en València, per a no tocar només d’oïda, formaren part de la primera fornada de la qual sorgiren Marcial Pierres, Enric Gironés, etc., que al seu torn feren classes en altres llocs i obriren la cultura tradicional a totes les persones que no l’havien mamada dins de la família. La seua va per sis generacions en el món de la dolçaina, a hores d’ara amb els seus nets ja en actiu.

El dia de l’homenatge pel premi Foios Cultural, els fills l’acompanyaren amb dolçaina i tabalet. Es complien tots els protocols preventius davant la Covid-19, però l’espai estava de gom a gom i s’hi sentia l’estima que el veïnat li tenia a Rosa com a persona.

Dídac ‘el xino’, fill de Rosa i dolçainer, diu: “He tingut el plaer d’escoltar la forma de tocar del iaio, amb aquelles ornamentacions, i com a fill haver conegut tants llocs amb la meua família. Després d’haver provat la música clàssica o el rock, la música tradicional està lligada a la meua vida. Ma mare ha sigut molt activa i sempre feia amistat allà on anàvem, i en el poble sempre ha sigut integradora». Rosa és un referent per la seua trajectòria artística, arrelada en la cultura popular i en les complicitats veïnals. Potser per això la seua memòria perdurarà i encara és tan fresca l’emoció dels que en parlen. Perquè les llavors de l’amor i la constància fructifiquen amb més força.