Ramón Cortés està assegut entre quatre dones en una taula del bar del poliesportiu El Paretó. Diu que així ha estat tota la seua vida. Amb les seues germanes, amb el mític equip del Dorna Godella de bàsquet o amb el femení del Llevant. Ara acompanya les xiques que estan aprenent a jugar a pilota en Alfara, un dels equips femenins que han florit en els últims anys en l’Horta Nord.

Quan se’n van a escalfar, Ramón explica que són neòfites, però que cadascuna té una virtut: “Hi ha una que té molta força, dues que són molt tirades cap endavant i una esquerrana”. Aquestes novençanes atresoren més il·lusió que mans. “Però els dius una cosa una vegada i de seguida l’aprenen”, les defensa Ramón mentre protesten perquè Miquel, qui fa les voltes de president del Club de Pilota i d’entrenador de l’equip femení, les fa córrer trinquet amunt i trinquet avall perquè es posen a punt. Fa una vesprada de somni amb una brisa que s’escola dins del trinquet.

Karen, que té la vitalitat de quatre dones, connecta la música a un altaveu que no callarà en tota la partida. La jove juga, balla i parla sense parar, i això fa que el contrast amb Andrea, molt més silenciosa, siga més accentuat si cap. En l’altra punta estan Núria i Susana, les veteranes del grup. Porten guants amb els didals i les proteccions pegades. Conten que només fa un any, en desembre del 2019, quan començaren a muntar l’equip. “Em rondava pel cap tota la vida. Soc aficionada i m’agrada anar a veure les partides, però mai havia jugat”, diu Núria. “Un dia, amb un cubata a la mà, li ho vaig dir a Karen i ens vam posar d’acord de seguida… També hi era Miquel, que va dir que si ens apuntàvem, ell ens entrenava”, afig la jugadora.

Al final es van animar quatre que no fallen i dos o tres que van quan van. Avui només estan les primeres i es divideixen en dues parelles per a jugar a raspall. Se les veu molt unides, però no passen ni cinc minuts abans que es veja que sí, que són novençanes, però que tenen més orgull que Puchol II i Soro III junts. Andrea parla i protesta per primera vegada després que Karen, la seua companya, regale un quinze perquè la pilota està ja quasi tocant el rebot.

Juguen amb ganes, però els perd la col·locació. Miquel ho veu i ho sap, però demana paciència. No se’ls pot ensenyar tot de colp. El seu entrenament és com un reg per degoteig perquè els fonaments vagen calant a poc a poc.

La sessió acaba en el bar. Unes Estrella omplin la taula en un moment mentre s’emboliquen cigarrets i Ramón trau una safata amb dolços. Al costat col·loca una caixa amb les xapes de protecció que fabrica des de fa anys per a la Federació i per als nombrosos amics i amigues pilotaris que té. Trau una i li la regala a Susana. Després li dona una tomaca del seu camp de Borbotó a Núria. Les altres dos joves protesten entre rialles.

Clubs amb tradició

Miquel les mira divertit i segueix les bromes. Són les seues jugadores des que van arrancar els entrenaments, poc abans de l’inici de la pandèmia. Diu que el femení d’Alfara no té res a veure amb clubs com els de Borbotó o Meliana, amb prop de trenta xiques. “Ana, de Borbotó, va ser la primera que va jugar i el seu equip va ser el que es va emportar els primers campionats. Després va vindre Beniparrell i a poc a poc s’han anat agafant altres equips”, explica. Dones que juguen a pilota, com Karen, Susana, Andrea i Núria, que s’esforcen cada setmana perquè la seua activitat deixe de ser un toc exòtic en poliesportius com El Paretó d’Alfara.