He viscut tota ma vida al cor de l’Horta, un paisatge cartesià, dissenyat d’acord amb les possibilitats econòmiques dels seus habitants —dels propietaris de la terra, en primer lloc. “El paisatge, el fan els notaris”, assegurava Josep Pla referint-se a l’Empordà. L’axioma té tota l’exactitud a la nostra comarca.

Sóc d’ací per atzar genètic. Sense haver-me demanat permís ningú, ací vaig nàixer i ací estic sense cap orgull inflamat ni autoodi malaltís. Viatge sovint tan lluny com puc perquè necessite el batec de la vida urbana. Però la major part de l’any visc a Massalfassar, l’únic poble de l’Horta sense semàfors dins del nucli. Vaig al forn, a la verduleria o al cafè sense preocupacions pel trànsit. Salude i em saluda tothom d’acord amb un hàbit social educat. Solc passejar amb certa regularitat fins a Meliana, el meu poble natal, i tornar. Algun dia m’allargue al Carraixet vora el qual, per cert, algun apàtrida sentimental ha tallat una figuera. Sempre m’hi trobe algú, bon dia i adéu, poc més, que és molt. Un contacte banal que m’alegra i em distrau. A voltes, pregunte o em pregunten sobre l’oratge, la salut d’un conegut comú, el resultat del partit de futbol.

Potser és hora de deixar-nos d’elegies consoladores i de dissenyar polítiques públiques que aporten valor econòmic a les collites.

Darrerament, m’hi topete urbanites que s’endinsen a la comarca a la recerca d’una imatge potser idíl·lica o només d’una orxata. Avui n’he topetat una colla que venien de València i pensaven esmorzar al Cafè Gurugú de Meliana. “Féu bona cosa de gasto”, els he recomanat. No sé si m’han entès. Parlaven del paisatge amb paraules pirotècniques, com si es referiren a un jardí francès de senders romàntics i llocs d’esplai on parar a festejar. Mentre caminàvem junts, he comptat més de trenta horts abandonats a vora i vora del carril bici —per cert, ple d’excrements de gos. Fins i tot el tarongerar, que fa temps va substituir les hortalisses, fa fallida i s’ompli de misèria. Els ho faig notar i, com un ressort paulovià, acusen la Unió Europea i els tractats d’importació amb l’Àfrica. És només una part minúscula del problema, els apunte com qui no diu res. El propietari no pot mantenir els costos de les explotacions i, entre perdre i més perdre, opta pel mal menor, pense entre mi. Els distribuïdors importen producte barat i la clientela el compra amb alegria de butxaca. Què hi podem fer? “Però és bonic”, em retruquen, com qui diu una paraula incontestable. Sóc el primer a donar-los la raó i a plànyer-me de la degradació d’un paisatge sota el qual hi ha colgada la meua infància. Però la memòria —ai!— no té cap valor econòmic, que és el que determina la viabilitat dels territoris.

Acabem d’estrenar ajuntaments. Potser és hora de deixar-nos d’elegies consoladores i de dissenyar polítiques públiques que aporten valor econòmic a les collites. D’imaginar una comarca on la gent puga guanyar-se el jornal. La resta és només literatura. I en això també estic més a prop de Blasco Ibáñez que de Teodor Llorente.