Plou. Al carrer, l’aigua forma camins que a penes ens permeten distingir allò que, ahir, era una superfície dura i inert. L’aigua crea el seu camí, fa un ritme que sembla jugar, a colps d’atzar, fins a arribar a un indret amagat, desconegut, potser inexistent. Aquesta pluja, que sembla impredictible, però que ha vingut caient des de sempre.

Plou

Alfons Navarret (Poeta)

Què més trist que pensar aquest paisatge si tots els depredadors aconseguiren l’objectiu: molts més carrers, i molts més edificis, pervertint allò que és únic en un entramat més

Plou. Al carrer, l’aigua forma camins que a penes ens permeten distingir allò que, ahir, era una superfície dura i inert. L’aigua crea el seu camí, fa un ritme que sembla jugar, a colps d’atzar, fins a arribar a un indret amagat, desconegut, potser inexistent. Aquesta pluja, que sembla impredictible, però que ha vingut caient des de sempre. Diuen, a l’horta, que a la primavera toca ploure, i a la tardor. Però sempre ens sorprén. I no és que el canvi climàtic ens haja predisposat més favorablement a la seua vinguda, és que només ens preocupem de Santa Bàrbara quan trona. Envoltats, com estem, de camp assedegat, d’un verd que es treballa a pams de figures variables i sempre mínimes, combinat amb un marró que ens ve a recordar d’on hem vingut però no cap on hauríem d’endinsar-nos, envoltats d’aquesta natura domesticada i tan fràgil, ens passem temps i temps al seu voltant i ens entestem a negar-la, com si fos veritablement invisible. Regal dels avantpassats, alguns dels quals hagueren de marxar a la força per l’única culpa d’haver nascut sota una religió que, altres, van considerar equivocada… però ells ens haurien pogut ensenyar moltes coses: l’estima per la terra que ens nodreix, per
exemple, o pel paisatge que hem interioritzat i, potser per això, hem volgut aprendre a ser-hi indiferents. És horta, terra, pastura, tarongers… poca cosa, dirien aquells que cerquen només el lucre fàcil, i si cal es venen fins i tot els pares que el van engendrar. Business, diuen, veritat? I què més trist que pensar aquest paisatge si tots els depredadors aconseguiren l’objectiu: molts més carrers, i molts més edificis, pervertint allò que és únic en un entramat més, sense ànima, còpia uniforme de tantes ciutats que a penes han aportat res a la humanitat. Ja ho sabem. Ho experimentem quan acudim a les grans ciutats, còpies exactes unes d’altres, botigues que estan per tot, i que ja no signifiquen res. Consum a l’engròs. Però si ens preguntem per allò que ens fa únics, no només trobarem la Mediterrània, el clima o el llenguatge, trobarem, indiscutiblement, aquest paisatge que van fer que tants pobles decidiren establir-s’hi. Ibers, romans o berbers… hem rebut algunes paraules, però potser ens estem perdent el més preuat, l’indispensable, allò que forma part del nostre ADN. Quan l’haurem destruït, serà, llavors, tasca dels poetes fer la seua evocació, l’enyorança o saudade valenciana. Llavors, però, tot serà massa tard.