Carmen és una rosa d’ulls blaus, de cabells llargs i llisos amb la pell molt blanca més pròpia dels que habiten territoris on no ix sovint el sol. Passaria per una nòrdica o anglosaxona a menys que l’hages sentit parlar i et diga amb orgull que és de l’Horta Nord. Enguany he hagut de compartir una guàrdia amb ella. Tots dos som professors a un centre de formació professional i les guàrdies són unes hores en què estàs a disposició dels estudiants per cobrir absències. Normalment solen ser hores buides i molts aprofiten per continuar fent faena com corregir, planificar projectes, o emplenar la burocràcia administrativa.

Gràcies, però, a què compartim espai i lloc i que la distància és molt curta, ja que seiem un devora l’altre, la guàrdia també pot esdevindre en un moment de reflexió sobre nosaltres mateixos a través de l’altre, la qual cosa implica conèixer la persona més enllà de la simple docent. La música, el cinema, la literatura, els viatges i en definitiva el que diem que fem han estat temes de conversa que ens han permès, entreveure, almenys, com veiem el món i com actuem. Un diàleg entre somriures i rialles que ens rehumanitza fins que sona la música que ens indica la fi de la guàrdia i el canvi de classe.

Atret per l’exotisme juvenil que Carmen representa en el meu imaginari simbòlic m’he imaginat una genealogia sobre ella i sobre com arribà a l’Horta Nord. És sabut que hi hagueren incursions vikingues fins a la Mediterrània. Comptat i debatut, la seua blancor és l’evidència que els vikings s’assentaren prop del barranc del Carraixet.

Així és que en un mapa del món m’imagine la ruta que aquells intrèpids mariners podrien haver fet. Els ancestres de Carmen partiren d’Stavanger, Noruega, rumb al sud pel mar del Nord. Un cop travessaren el canal de la Mànega a Land’s End els sobrevingué una tempesta i quedaren a la deriva a l’oceà.

La ruta normal haguera estat cap al nord solcant l’Irish Sea pel George’s Channel fins al port de Dublín o Liverpool. Decidiren, però, navegar rumb sud. Aturaren a Quessant per proveir-se d’aigua i queviures i continuaren cap al sud de Finisterre a la recerca d’allò desconegut. Molts pocs havien navegat per aquelles aigües. Feren escala a Lisboa i a l’emirat de Còrdova. Agafaren el que podien i continuaren. Un cop passaren l’Estret de Gibraltar aturaren per les costes de l’Emirat de Nekor.

S’endinsaren cap al nord de la Mediterrània aprofitant el vent del mar d’Alboran prop de Màlaga. En passar per la costa d’Alboraia quedaren enviscats per l’amalgama de verds que els camps de dacsa de les ribes del barranc de Carraixet reflectien sota el sol. Llavors, remuntaren el barranc, contracorrent, aprofitant el llebeig, a la recerca de vitualla. De cop i volta, quedaren varats en un banc de grava a l’altura de l’alqueria de Bonrepòs.

Les dones, que estaven collint fesols amb les mans pintades de henna, se’ls miraven estranyades mentre baixaven del vaixell. Destral en mà, observaven la catifa verda i ocre que els camps de moreres, cànem i blat deixaven fins a la serra Calderona. Ràpidament s’ajupiren per amorrar-se a l’aigua de la séquia…