Quan vaig arribar a València des de Reus, farà ben aviat vint-i-sis anys, vaig llogar un pis a Alboraia. Em van cridar l’atenció l’extensió i el perfil pla de l’horta. També em vaig fixar que moltes persones anaven en bicicleta i que un carril bici em permetria anar i venir fàcilment a la feina. Una vella mountain bike es va convertir en la meua forma principal de transport. Transitar la via xurra en bicicleta dia sí, dia també, em va convidar a percebre una llum especial i una calma particular. Va ser també una invitació a resseguir al llarg del temps els canvis de cultius. Carxofes, cebes, creïlles, carabassetes, encisams, coliflors o xufa s’anaven succeint per temporades, tenyint el paisatge de diferents combinacions de tonalitats de verd i marró. Em resultà especialment cridaner el verd de la xufa i la humitat fresca que transmetia. Fins i tot em vaig acabar acostumant a l’olor dels camps femats, molesta al començament.

El paisatge que caracteritza la nostra horta no es conserva sol: depén que hi haja terres cultivades i persones que puguen viure de treballar-les

Pocs anys després vaig començar a viure a Meliana. Vaig canviar de bicicleta, però el trajecte i les sensacions d’aleshores m’han seguit acompanyant. L’horta em permet respirar i, com a tantes veïnes i tants veïns, fa possible dur a casa productes frescos fantàstics. Els reguen séquies que són testimoni secular del treball de la terra. És un paisatge que reconeixem com a propi els que tenim la sort de gaudir-lo cada dia treballant-hi, passejant-hi o transitant-lo a peu, corrent o en bicicleta. I és un reconeixement que ha arribat més lluny. El conjunt que conforma el sistema històric de reg de l’horta de València va ser reconegut per la FAO, el 2019, com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial. En l’àmbit valencià, l’horta és un paisatge agrari protegit per la llei 5/2018. Forma part, doncs, del nostre patrimoni col·lectiu i les i els qui governen tenen l’encàrrec de protegir-lo. I espere que així seguisca, perquè és el pulmó del cap i casal valencià i perquè significa que es protegeix la transmissió de tot de valors, coneixements i experiències, de generació en generació.

Viure a l’Horta nord convida a compartir aquest patrimoni col·lectiu i tot el que representa. És, de fet, una manera de viure. Però el paisatge que caracteritza la nostra comarca no es conserva sol: depén que hi haja terres cultivades i persones que puguen viure de treballar-les. Cal protegir l’horta d’infraestructures viàries, activitats i edificacions que n’amenacen la integritat. La llei de 2018 continua vigent, però la reforma de 2025 va comportar la desaparició del Consell de l’Horta i del pla de desenvolupament agrari propi. Eren instruments pensats per a coordinar el territori i garantir la continuïtat del cultiu. A més, es flexibilitzaren alguns límits dels usos turístics i de restauració que podrien desplaçar l’agricultura. Val la pena compartir el benestar i el gaudi constant i tranquil a què ens convida cada dia l’horta amb la seua llum i extensió. I val la pena, també, preguntar-se què podem fer com a ciutadanes i ciutadans perquè això seguisca essent possible.