Maria s’eixuga les llàgrimes mentre fa córrer l’aigua a la banyera. Hi posa els peus. Amb el cor encara bategant violentament, es queda mirant el conte infantil que ha quedat llançat a terra. No es pregunta com hi ha arribat. N’és incapaç; el seu pensament roman enganxat al braç en alt del marit, a la seua veu ferotge i als crits plens de baves.

Agafa el llibre i es posa a fullejar sense ganes aquell braser de tendresa fet d’arabescos i de dibuixos innocents. En quin instant es perdé l’amor?, es pregunta. Quan va ser que el camí de roses per on transitava es va desviar cap a l’avenc d’espines?

De vegades ha contemplat la possibilitat d’esborrar-ho tot, d’esborrar-se ella mateix, però el fill, el seu menut, la criatura del seu cor, sense sospitar-ho, la reté. Tot i això, sovint desitja desaparéixer quan sent com el monstre li llepa l’aire que respira i el converteix en una massa gelatinosa que l’asfixia. És allí, fora de la minúscula estança on s’ha reclòs ara, quan ell li retorça el cos i l’esperit i la deixa sense suc, com una pell de muda abandonada. Durant molt de temps, ha assumit el que l’home li diu: que ella no és com les altres femelles; que ella és mala dona. Ha viscut en parella, envoltada de navalles que li han anat tallant la consciència a bocins, que li han esbudellat el present i que li han escorxat les esperances.

De sobte, torna a la realitat; és com si haguera sentit el riure fresc del fill, tot i que sap que és a l’escoleta. Li ha arribat tan nítid des de les pàgines del conte, que ha perforat la boira grumollosa que envolta el moment. És com si el menut estiguera al seu costat consumint l’alegria rabiosament viva del món mentre ella li llegeix la història. I aleshores és quan els veus. Sap de sobra que en una banyera no hi poden haver elefants blaus ni peixos globus multicolors. Tanmateix, allí estan, flotant entre l’aigua tèbia, tan reals com la sang de la cella que li comença a quallar. Mou els dits dels peus i unes serps esponjoses de color malva se li enrosquen suaument als turmells. Sent un goig infinit en aquelles carícies que li suavitzen els blaus esdevinguts mapes sobre la pell. Tot d’una, nota una alegria minúscula que li espurneja a la gola i que, per pur instint de protecció, s’esforça a silenciar. Què passaria si el marit la sorprenguera fent festa amb unes fantasies volàtils? Com en defugiria ella la toxicitat? Així i tot, no pot evitar obsequiar un somriure als animals fantàstics que barbotegen entre el seu cos. Quan les enormes bombolles de sabó esclafeixen una a una repartint repòs i alegria, entén que la màgia l’acaba de visitar i l’ha treta a passejar al territori de la felicitat.

I és exactament en aquell moment quan nota una mena de llamp vital, de sotrac que li penetra la ment. La posseeix el desig embogit de tornar a enlairar-se, lluny, com quan perseguia el capvespre per assistir a la rendició del dia; de llançar-se a recuperar el món dels possibles que la feia sentir-se independent. Vol elefants blaus i peixos globus multicolors a la seua vida. A cada instant. Sempre i per sempre. Es redreça. Respira profundament i prem les dents i els punys: ha de rompre el seu silenci; també la captivitat. Obri la porta amb determinació.

Des de l’aigua, els animals fantàstics la miren: saben que ben aviat seguirà el vent amb ells per la línia d’un horitzó lliure.