L’associació Carena de Vinalesa treballa des de fa més de 25 anys al costat de pacients i familiars en les cures pal·liatives, processos de final de vida i dol.

L’afecte compartit, la carícia d’una paraula adequada, l’abraçada necessària, unes mans entrellaçades, el poema just, la cançó exacta… La mort és un dels tràngols més complicats als quals s’enfronta l’ésser humà, i és difícil assumir la soledat d’un procés pel qual totes les persones hem de passar. Aquesta por no es limita al moment definitiu de la mort, sinó a tot el procés del final de la vida d’una persona, un lapse que pot durar setmanes o mesos. “Ha quedat palesa la necessitat d’un acompanyament integral, humà i càlid de les persones que es troben en aquesta etapa, però també de la seua família”, explica Matilde Saurí, presidenta i fundadora de Carena.

Es tracta d’una organització sense ànim de lucre que ara per ara disposa d’un equip de 7 psicòlogues per a estar al costat dels pacients oncològics i de les seues famílies en diversos hospitals. Un camí difícil amb una demanda creixent, en una tasca que no assumeix el sistema sanitari, segons recalca Saurí. En total, són 9 les persones remunerades que treballen a l’entitat, més 17 persones voluntàries que regalen el seu acompanyament a les famílies que ho requereixen. La solidaritat i la compassió marquen la identitat de Carena, associació que va germinar en 1996 al cor de l’Horta Nord, en Vinalesa, des d’on sempre s’han bolcat amb l’entitat.

L’origen de l’associació

Va ser gràcies a l’impuls de Pepa Costa, ja traspassada, i de Matilde Saurí (ambdues infermeres de professió), arran del seu desemparament quan els van diagnosticar càncer. Llavors van decidir unir les seues forces i donar resposta a una necessitat incipient: ajudar els malalts de càncer perquè tingueren l’oportunitat de disposar d’uns certs recursos per a afrontar millor la malaltia. “Un diagnòstic de càncer és un impacte emocional molt gran, i al món sanitari més, perquè coneixes millor la situació. Aquesta dualitat, ser infermera i malalta alhora, em va fer veure les carències que la sanitat pública té respecte a la part psicològica de la persona”, ens relata Saurí. “Un càncer et trastoca la vida perquè pot ser l’inici de la teua mort, però no hi ha formació del personal sanitari en comunicació i, a l’hora de donar el diag-nòstic, moltes vegades no hi ha sensibilitat”, denuncia.

Carena va agafar més força a partir del 2009, quan es crea el Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació La Caixa; un programa pioner en l’atenció emocional i espiritual en les cures pal·liatives, processos de final de vida i dol, que actua a través de les Associacions Aspanion i Carena. La iniciativa permet disposar de professionals als serveis d’hospitalització domiciliària en l’hospital Clínic, el Peset Aleixandre, La Fe i en el de Dénia. També a la seu de Carena en València, on presten atenció personalitzada, i en quatre residències. En el cas dels hospitals, un equip de psicooncòlegs acompanya al personal mèdic de Conselleria i ajuda als malalts i a les famílies des del diagnòstic fins al tractament, amb la finalitat de proporcionar-los suport psicològic per a afavorir l’adaptació a la malaltia. A més, les persones voluntàries de l’associació realitzen accions encaminades a facilitar eines d’optimització per al maneig integral del pacient, amb el suport emocional de la persona que sap que morirà en un temps determinat, així com als seus familiars. També per a aquells malalts que, per fortuna, es curen, “sent en eixe cas un acompanyament puntual”, segons Saurí.

Tota ajuda és poca

Respecte al finançament, la gestora de Carena, Cristina Pascual, aclareix que la major part del pressupost s’aconsegueix a través d’activitats diverses i privades, com ara mercats, carreres, concerts i altres iniciatives culturals i esportives. «Les conselleries de Sanitat i Polítiques Inclusives, la Diputació i només tres ajuntaments (els de Vinalesa, Almàssera i Gata de Gorgos) ens ajuden, però mai és suficient», diu Cristina. Tota ajuda és poca per a una tasca tan generosa com la que desenvolupa Carena en l’acompanyament als processos de cura i dol. Matilde Saurí explica que cal “saber escoltar, no donar receptes ni consells, sinó transmetre confiança i molta estima”.

El comiat definitiu d’aquesta vida és complex per la desconeixença del que hi haurà més enllà, però reconforta que persones de cor gegant com les membres de Carena puguen acompanyar-nos abans d’entrar en el somni profund de la mort.