Una cultura es fa amb les aportacions ingents de moltes persones que hi contribueixen de manera diversa. Hi ha els grans noms, indispensables, que tohom coneix. Però el llegat col·lectiu es nodreix també de l’esforç silenciós i abnegat de múltiples treballadors del coneixement. De cronistes del dia a dia, que completen les baules de la cadena, a fi que no es trenque el nexe entre passat i present. Són savis modests, callats, que diuen la seua quan se’ls requereix el parer. De vegades són poc coneguts. Però sense la seua intervenció seria difícil reconstruir la nostra memòria compartida. Aquesta nota recorda un d’aquests treballadors del patrimoni de la nostra comarca, un home honest, que fou cronista de la ciutat de Moncada.

Vicente Vicent Cortina era fill de l’escultor carpesà Carmelo Vicent Suria (1890-1957) i Salvadora Cortina Lluna. El pare descendia d’una família de llauradors benestants que va poder donar estudis a un jove inquiet, el qual destacà aviat per la vocació d’artista. Després de cursar estudis en l’Escola de Belles Arts de San Carlos, Carmelo Vicent s’instal·là a València, en l’emblemàtic carrer de Cavallers. Ací va nàixer el 1919 el fill tercer del matrimoni, a qui batejaren en la parròquia de Sant Nicolau amb el nom segon de l’avi patern, José Vicente Ballester. En aquella època, Carmelo Vicent havia adquirit un terreny a la partida de Masies, en el secà de Moncada. Entre pins i garroferes hi alçà un petit xalet de dues plantes, amb pou i porxada. Durant dècades, aquesta caseta serà el lloc de reunió de la família. I s’hi aplegaran a més, en trobades ocasionals, intel·lectuals i artistes valencians de renom (López Chavarri, Almela i Vives, Marià Benlliure, Maximilià Thous, Ferrandis Luna…), amb els quals Carmelo Vicent es relacionava.

«Vicent Vicent fou un gran conversador, un estudiós i, sobretot, un entusiasta de la seua terra i del seu poble adopotiu»

A la mort de la mare, la família es traslladà el 1928 a Madrid, on Carmelo Vicent seguí desenvolupant la professió artística i fou distingit amb diversos premis nacionals. L’ambient més cosmopolita de la capital de l’Estat deixà una forta empremta en un jove i encuriosit Vicent. Són anys de fortes convulsions polítiques i socials, que desembocaran en la tragèdia de la guerra civil. A l’inici de la contesa, fugint dels bombardeigs que assolen el Madrid assetjat, la família de Carmelo Vicent torna a València. Ja en la postguerra, Vicent Vicent cursà estudis de Filosofia i Lletres en la seu històrica de la Universitat de València, al carrer de la Nau. El vincle amb Moncada el portà a conèixer la seua muller, María López Torres, moncadina, amb vincles familiars a Yecla i Barcelona, on havia cursat la carrera de farmacèutica. La jove boticària adquirí l’oficina de farmàcia de la plaça del mercat vell, que hui es diu del Mestre Palau, és a dir, Manuel Palau i Boix (1893-1967). I tot just amb una filla d’aquest celebrat compositor alfarer es casaria el germà gran, Salvador Vicent, l’únic dels set fills de Carmelo que seguí la carrera d’escultor, amb el nom artístic d’Octavio Vicent.

Acabada la carrera, Vicent Vicent va guanyar la plaça de professor de geografia i història a l’institut d’Alcanyís. Després va passar a la Universidad Laboral de Tarragona. I a primeries dels anys setanta s’incorporà al Centro de Orientación de Universidades Laborales, a Xest, on impartí docència durant més d’una dècada fins a la jubilació. Allí ensenyà en diversos nivells educatius, incloent-hi la formació del professorat. Com a docent, Vicent Vicent contribuí a la formació de centenars de futurs mestres. Indulgent i rigorós alhora, exercí el mestratge amb discreció i paciència, adequant els seus extensos coneixements a les necessitats dels alumnes.

Es va doctorar en Geografia amb una documentada tesi sobre el riu Xúquer, treball que roman inèdit. Però la vocació investigadora de Vicent Vicent es plasma també en diverses monografies i articles. En destacarem El Puerto de Valencia i Bibliografía geográfica del Reino de Valencia, estudis publicats a Saragossa el 1954 per l’Instituto Elcano, dependent del CSIC. I també el llibre divulgatiu Montcada: notes sobre el passat i el present, que edità Caixa Sagunt el 1990. Aquesta síntesi de geografia i història urbana repassa l’evolució de l’enclau montcadí, des del jaciment ibèric del Tos pelat fins l’època moderna. En atenció a aquests mèrits, l’ajuntament de Moncada el nomenà cronista de la ciutat.

Valencianista de cor i de raó, els seus escrits denoten un profund coneixement del seu entorn, l’Horta, les excel·lències de la qual no es cansà mai de ponderar. I ho feu sempre amb sentit crític i amb ironia, dues notes que destacaven en el seu tarannà discret, però obert i comunicatiu. Vicent Vicent fou un gran conversador, un estudiós i, sobretot, un entusiasta de la seua terra i del poble adoptiu, on va residir els últims anys i on va morir el 2 d’octubre de 2011.

[Show slideshow]