La paraula cultura, com tantes altres grans paraules (democràcia, llibertat, drets humans…) és també una mena de contenidor buit o de significant flotant, que diria el politòleg Ernesto Laclau. En conseqüència, cal omplir-lo de significat i el seu significat, en funció de qui, de com o de quins interessos amague o explicite, podrà ser més o menys alliberador, innovador o convencional. Amb tot, podem diferenciar-ne un doble ús: un sentit radical i un altre de més habitual.

Des del punt de vista radical, i parafrasejant la filòsofa Hannah Arendt, podem distingir entre terra i món. La terra és el fet primari, el naixement a un projecte de vida, que ens fa iguals i diversos, subjectes de drets i deures polítics més enllà de tota raça, llei o condició. Alhora, però, el món és com un segon naixement simultani, ja que venim a la terra en un món concret: és el món de les cultures: ètnies, territoris, llengües, religions, classes i organitzacions socials o sistemes econòmics i de poder. No és el mateix nàixer en la casta dels dalitss que entre els brahmans a l’Índia o ser fill de classe rica o pobra entre nosaltres. El naixement és la matriu de totes les accions i llibertats perquè és el començament d’una nova persona; però aquest nou ser forma part d’un món concret on la pluralitat és la llei de la vida i la política, alhora que la política, com integrant del món, reorienta, possibilita o nega el fet primari: “La Terra, escriu Arendt, és la quinta essència mateixa de la condició humana […]. L’artifici humà del món separa l’existència humana de tota circumstància purament animal” i ens connecta amb tots els éssers vius. El món, la cultura, és l’artifici obert i dinàmic, que ens configura en la nostra realitat humana concreta. Per això, com la sanitat o l’educació, la cultura, a més d’un fet primordial, és un dret fonamental per poder ser plenament i desplegar les capacitats transformadores de la nostra arribada a la terra.

Cal organitzar un pla que respecte la dinàmica de cada poble alhora que ens projecte des de la realitat que som un medi extraordinari i en perill d’extinció

En un sentit més convencional, solem parlar de cultura en referir-nos a determinades pràctiques com ara el teatre, la dansa, el cinema, la lectura o l’esport. Són activitats concretes que, si bé realitzen una part de les exigències de la cultura radical, no han de fer-nos perdre de vista el dret fonamental a la cultura del nostre món i tots els elements que ens configuren: això exigeix una política de respecte i conreu de la pluralitat i la diversitat. El contrari és arrabassar-nos el nostre món com passa en guerres, colonitzacions, prohibicions i persecucions, autoritarismes, esclavatges o tracta de persones.

La Mancomunitat de l’Horta Nord i la Mancomunitat del Carraixet tenen mancomunats alguns serveis considerats bàsics. I per què no mancomunar també la cultura si és un dret fonamental? Si acceptem la cultura només en el sentit convencional, els polítics no veuran la urgència i necessitat de mancomunar un servei que, massa sovint, tenen per un adorn insubstancial. Però si considerem la radicalitat de la terra i el món, la cultura esdevé un dret essencial. Cal coordinar els esforços i les activitats culturals de l’Horta Nord, organitzar un pla que respecte la dinàmica de cada poble alhora que ens projecte des de la realitat que som en un medi extraordinari i en perill d’extinció: l’Horta i tot el paisatge humà, lingüístic, físic, paisatgístic, ecològic o culinari que som i que ens fan únics a la terra des del nostre món.