La defensa dels drets civils davant la regressió autoritària de l’estat espanyol

Assistim a una progressiva regressió autoritària de l’Estat espanyol, enfront de la qual la defensa dels drets civils són un pilar fonamental d’un projecte de societat més respectuosa amb la pluralitat i més democràtica.

La defensa dels drets civils davant la regressió autoritària de l’estat espanyol

Toni Gisbert (Secretari d’Acció Cultural del País Valencià)

Assistim a una progressiva regressió autoritària de l’Estat espanyol, enfront de la qual la defensa dels drets civils són un pilar fonamental d’un projecte de societat més respectuosa amb la pluralitat i més democràtica.

La gestió de la crisi (més enllà de les seues causes) per part del Govern espanyol ha estat realitzada a través de polítiques que han incrementat les desigualtats (entre persones amb treball i persones sense treball; entre les persones que viuen del seu treball, i les que viuen de rendes del capital; entre els adults integrats en la vida laboral i els joves que esperen poder integrar-se; entre els homes i les dones; entre els territoris fiscalment discriminats –l’Arc Mediterrani- i els que reben un finançament generós…). L’anomenada “austeritat” no ha estat –no és- una política neutra: afavoreix –encara més- a uns, i perjudica –encara més- a uns altres.

La multiplicació de les desigualtats ha provocat un creixent descontent social. Hem passat anys de mobilitzacions contínues, que han desgastat el vell bipartidisme que no ha sabut –o volgut- trobar solucions a les injustícies. I s’han multiplicat els conflictes territorials: la suspensió de l’Estatut votat pel poble de Catalunya va iniciar una dinàmica de continu ascens de l’independentisme català, mentre que la falta d’un finançament just comença a ser cada vegada més contestada en territoris tradicionalment més conservadors –fins ara- com el valencià.

La defensa dels drets civils han de ser una de les pedres angulars de qualsevol projecte democràtic de societat, alternatiu al model de les desigualtats i les injustícies que se’ns vol imposar

Davant les expressions diverses de descontent, la resposta dels poders de l’Estat espanyol ha estat coherent amb la gestió política de la crisi: a una política multiplicadora de les desigualtats li correspon l’extensió de la repressió com a resposta als descontents que aquella provoca. Típic quan el que es vol és insistir en aquelles polítiques que provoquen injustícies, i no canviar-les: es tracta d’atacar el malestar, no la seua causa. Es tracta de fer callar qui denuncia la injustícia.

Segurament l’expressió legal més coneguda d’aquesta política és l’anomenada “llei mordassa”: un senzill augment de les multes i possibles penes per participació en manifestacions no autoritzades o en altres tipus de mobilitzacions, com ara concentracions. Però la cosa no ha quedat en la “llei mordassa”: els últims mesos hem vist un no parar: les condemnes a cantants per les lletres de les seues cançons (3 anys per una cançò que critica la monarquia!) o la censura d’una obra d’art que denuncia l’existència de presos polítics per part d’una fira d’art subvencionada amb diners públics i participada per institucions.
Davant d’això, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) entén que la defensa dels drets civils –que tants anys i tantes lluites han costat de guanyar- han de ser una de les pedres angulars de qualsevol projecte democràtic de societat, alternatiu al model de les desigualtats i les injustícies que se’ns vol imposar, tot aprofitant el context de crisi.

Això significa un treball de mobilització i també de denúncia, que evite la normalització de la conculcació progressiva de drets. I, en aquest sentit, la derogació de la “llei mordassa” hauria de ser un objectiu primer i urgent.