Indagar sobre els poetes de l’Horta Nord és com endinsar-se en metàfores que ens són imprescindibles. Les metàfores representen la combinació de sentir i imaginar i ens permeten observar aquest món que ens envolta i que té molt a veure amb allò que hem viscut. Per tant, viure a l’Horta Nord, escriure en valencià i escriure poesia implica haver viscut a un mateix entorn, sense obviar que cada poemari duu darrere la percepció de l’autor sobre qualsevol fet poètic. Els poetes, amb la seua poesia, ens fa partícips d’un diàleg en evolució contínua, que cal escoltar, perquè expressa el nostre passat, el nostre present i possiblement donaran veu al nostre futur.

Alguns dies m’he reunit amb els poetes i els he preguntat sobre els motius que els han dut a escriure. Quasi tots ells coincideixen en la resposta: s’escriu per una necessitat d’expressar allò que sents. Quan m’he interrogat a mi mateixa sempre m’he dit que escric amb la intenció de provocar al lector. He coincidit amb ells durant anys, he observat les seues trajectòries, hem participat en antologies, revistes i projectes culturals. Sense haver de pensar molt em venen al cap noms de poetes en exercici com els de Vicent Penya, Mercè Claramunt, Manel Alonso, Alfons Navarret, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Eduard Marco, Vicent Alonso, Hemini Pérez, Eduard Ramírez, Josep Antoni Cano, Rafa V. Arnal, Agustí Hernández, Miquel Pérez, Maria Josepa Montagut, Pau Sif, per citar alguns que he llegit amb més profunditat, trobant innovació, aposta personal i arriscada, i qualitat.

Els poetes, amb la seua poesia, ens fan partícips d’un diàleg en evolució contínua que cal escoltar

El que em propose ací és intentar clarificar com i perquè la poesia actual a l’Horta Nord, sobre tenir tants poetes, no té la projecció social i el prestigi que hauria de tenir. És cada vegada més complicat mantenir un equilibri entre creació i comunicació per la manca de plataformes de contacte amb el lector. No hi ha mitjans que segueixen les novetats literàries dels poetes, que assenyalen les tendències, les influències o línies creatives que estan aportant d’una manera crítica i reflexiva.

Reivindique, doncs, no sols que hi haja la possibilitat de donar a conéixer els poetes, sinó més bé, que hi haja espais de reflexió, d’encontre. La poesia pot anar més enllà, en la mesura que provoca lectures, discursos reflexius, espais de debat… i és obvi que en aquest moment no hi ha plataformes on els lectors i els autors confluesquen. Necessitem crear-les. És cert que algunes biblioteques o associacions comencen a tenir club de lectura, i és un pas endavant, però no és suficient.

Si estimen la poesia, s’han de generar expectatives de recepció; sense espais per a valorar i estimular els autors, estem conscientment o inconscientment negant la seua dimensió cultural i, sense adonar-nos, afavorim que els poetes que van sorgint s’allunyen del debat. De fet, han proliferat els poetes en les xarxes socials. És una plataforma de comunicació i pot ser vàlida, però considere que de moment no és l’adient, ja que trobe un públic que es limita a donar copets a l’esquena. Per aquest motiu, tenim un repte al davant i no podem obviar-lo. És necessari que entre tots i totes el fem possible.