Dilluns 9 d’octubre de 1922. És l’aniversari de la rendició i presa al moro del Cap i Casal en mans del rei Jaume i el municipi de Foios es disposa a celebrar l’efemèride. Ho fa amb la senzilla pompa d’una població menuda, de llauradors laboriosos i amb la inauguració d’unes escoles sufragades pel mateix poble.

Aquell dia, els carrers mostraven encara les cadolles de les breus però intenses pluges d’una tardor incipient, i els balcons i finestres lluïen engalanats amb cobertors i domassos com qualsevol altre jorn de festa. Era poc entrada la vesprada, però només els infants de curta edat s’abandonaven a la migdiada, allunyats dels quefers que entretenien la gent adulta, quan l’esquifit tren de via estreta va fer la seua arribada a l’estació de Foios, amb un enrenou sord, procedent de València, havent travessat la llavors immensa i encara poc esquitxada horta periurbana.

El sol començava a declinar i la multitud esperava pacientment als peus del ferrocarril, presenciant encuriosits com visitants i amfitrions se saludaven efusivament i reverencial. Fets els compliments apropiats, enfilaren el breu recorregut fins a la plaça, on hi havia, i hi ha encara, l’ajuntament i l’església. Pocs eren els que es conformaven amb guaitar a través dels llindars entreoberts. Una majoria desitjava acompanyar l’alcalde, Joaquim Pujol, l’arquebisbe de València, Dr. Reig i Casanova, abillat amb roba eclesial i el governador civil, Sr. Garcia Ormaechea, durant la seua estada al poble. La resta del seguici, un bon rastre d’autoritats de l’Estat i del municipi, com ara el secretari de l’Ajuntament, Sr. Federico Higon, el rector de la parròquia, En Juan Bautista Soucase, i la curta però obligada nòmina de mestres, Na Lluïsa Ferràndiz i En Josep Ridaura.

Sense cap additament, el grup i una nombrosa munió de dones endolades, de cabells coberts i rostres velats, s’endinsà en el temple i es lliurà a l’ofici religiós. Fora, un minvat grup d’homes enraonava animadament mentre el rumor de l’activitat a dins del temple s’escolava a l’exterior pel cancell i els grans batents de fusta entreoberts. La presència de l’arquebisbe va allargar la cerimònia més del que havien previst les autoritats i, en acabar, el remorós seguici enfilà accelerat el curt centenar de metres que hi havia fins a les noves escoles.

Marxaren en direcció als afores del poble, de límits imprecisos, trobant alqueries aïllades, però també una àmplia horta tota de cebes, tomates, dacsa i creïlles, sobre la qual, poc després, hauria de créixer el municipi, en terres dels absentistes Barons d’Alcahalí.

Encara no havia acabat la passejada, quan el seguici va advertir el perfil de les escoles orientat al llevant. Un edifici amb tres grans pavellons, construït amb la rajola d’argila del país —l’emprada també a l’antic escorxador, de la mateixa època— i adornat amb sanefes de vistosos taulells. Segons les cròniques, els visitants es van meravellar aviat amb la imponent força del conjunt. Tanmateix, en aquells moments, gairebé ningú sabia que el grup escolar s’arrodoniria, anys més tard, amb la construcció del monumental jardí de l’Albereda, en aquell eixample de Foios.

En vespres del primer centenari des que el malaguanyat Josep Fontestad —alcalde a les primeries del segle XX i mort prematurament—, promoguera la seua construcció, és de justícia descobrir-nos davant d’aquelles autoritats locals que tingueren la visió d’impulsar un projecte d’aital ambició. Més encara. Les cròniques ens narren els detalls de la inauguració, alguns dels quals encara perduren testimoniats a les pedres de l’edifici. Destaquem, en primer lloc, la data de la inauguració que, no debades, hom fa coincidir amb la commemoració del 9 d’octubre, en una plena i nítida proclama de tints valencianistes i, per tant, profundament populars. El principal signe d’aquesta voluntat d’arrelament el trobem a una de les façanes, on es fa gravar l’escut amb les quatre barres de la senyera. L’escut que podem veure hui és tan sols una rèplica, l’original es va traslladar —sense massa justificació— al pòrtic d’entrada a la Plaça del Rei en Jaume, amb motiu d’una reforma. Hora és que el restituïm al lloc que li correspon.

Les cròniques també relaten, amb indissimulat entusiasme, les abundants lloances que els diversos oradors van retre al govern local i al poble de Foios per l’esforç per la cultura i l’ensenyament mostrats amb la construcció d’aquelles escoles. Aquest orgull el van plasmar al frontispici de l’edifici, on perduren encara les lletres EM, sigla d’Escoles municipals.

Més audaços, i més explícits, sens dubte, van ser alguns dels discursos pronunciats, com ara el del Sr. Casto Luis Gimeno, que va gosar retraure la manca d’inversions d’un «Estat que gasta tants diners per a la guerra, però no per a millorar els mitjans d’ensenyament», i potser, més atrevit i crític encara, el del Sr. Josep Cervera Aviñó que, en llengua valenciana, va blasmar perquè «el poder central res no fa per millorar l’ensenyament», i va afegir que «quan l’Estat i la política res no fan pel seu progrés, el poble ho aconsegueix pel seu propi esforç», davant d’un atònit governador civil.

L’actual sistema de drets i llibertats no ens deixa calibrar adequadament el context polític de l’època. Ens trobem en 1922, l’endemà del Desastre d’Annual, epítom de l’aventura espanyola al nord d’Àfrica, al final de la decadent restauració borbònica i a punt d’entrar en la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Corrupció, caciquisme, estat unitari i centralista, un poble analfabet i una democràcia merament nominal pactada entre liberals i conservadors.

Tanmateix, amb poc que ens esforcem, advertim com són d’atípics —i quasi revolucionaris— els arguments dels oradors, la mateixa construcció a costes municipals, els símbols gravats a les pedres de les noves escoles, hui centenàries, o la llengua valenciana emprada en algunes intervencions, que fan d’aquell dia un acte de rebel·lia i també d’afirmació valencianista, front un estat espanyol absent.

Tot plegat, molt actual.

[Show thumbnails]