A Tavernes Blanques roman el cementeri dels ajusticiats, al costat del barranc del Carraixet, on se soterraven els presos condemnats a la forca o al garrot del cap i casal

Durant segles la plaça del Mercat de València era el lloc al qual la multitud s’acostava per assistir a les execucions públiques que es feien a la ciutat. Els macabres espectadors volien veure morir els presos condemnats a la forca o al garrot.

La Real Archicofradía de Nuestra Señora de los Santos Inocentes, Mártires y Desamparados era l’encarregada d’assistir-los religiosament en els seus últims moments. A l’alba, i després d’una missa, acompanyaven els reus al patíbul. El botxí els esperava en la forca. Allí es quedarien penjats després de l’execució, bressolats pel vent, sota la pluja, fins que el procés de descomposició cadavèrica acabara pràcticament amb ells. Era la tètrica manera que tenia la justícia per a mostrar la seua cara més exemplaritzant. Un escarment públic per a sembrar la por i el terror entre els ciutadans. Una imatge esgarrifosa acompanyada d’una pudor insuportable.

Segons recull el sacerdot Antonio Romero al seu llibre Tavernes Blanques y su parroquia de la Santísima Trinidad, les queixes de mercaders i clients allà per l’any 1400, obligaren al Consell de la Ciutat a legislar al voltant d’aquest assumpte. Mitjançant una normativa, es va informar la població que els cossos dels ajusticiats només estarien uns dies penjats a la Plaça. Posteriorment, un seguici fúnebre els traslladaria a “una hora de València”, fins al municipi de Tavernes Blanques.

Allà, en un dels màrgens del barranc de Carraixet, els esperaven uns pilars amb fortes bigues, rematades amb ganxos de ferro, per a subjectar els cossos. Haurien d’estar penjats fins que l’oratge i les alimanyes acabaren amb ells, i l’esquelet caiguera a terra. Hi havia tants, que va haver de construir-se una tanca al voltant de les forques per a delimitar la muntanya dels ossos que queien.

Havia de passar un any d’exhibició pública, perquè els veïns pogueren arreplegar els ossos i traslladar-los en processó a València. Als municipis que reclamaven els seus condemnats se’ls feia l’entrega. Als que ningú demanava se’ls sepultava al cementeri dels ajusticiats, a Tavernes, construït amb eixa finalitat a prop de les forques i al costat d’un altre cementeri, el dels desemparats. Amb el pas dels anys, es va exhumar als que jeien en aquest últim, i se’ls van traslladar al dels ajusticiats. En 1447, per tal d’acompanyar a tots estos difunts, es va erigir una ermita dedicada a la Mare de Déu.

Personatges soterrats

“Diga Vosté al seu general que Romeu és un espanyol, i un espanyol que va nàixer a Sagunt”. Són les orgulloses paraules del guerriller José Romeu, que es va negar a servir a l’exèrcit de Napoleó. Això li va conduir a la forca el 1812, igual que al coronel Joaquim Vidal o el general Elío. Descansaren al cementeri dels ajusticiats de Tavernes, encara que alguns, com Elío, de manera temporal. Les seues restes van ser exhumades i van patir un periple motivat per causes polítiques.
Ells són alguns dels personatges coneguts que van reposar en aquest cementeri del Carraixet, però va haver-hi més, molts d’ells anònims. La societat els va llevar la vida cruelment i els va exposar a l’escarni públic.

Fa quasi 200 anys que ja no se soterra a ningú al cementeri, però l’empremta de la barbàrie no s’oblida. Els actes per a la memòria dels condemnats no han deixat de produir-se. Des de fa dècades, el darrer diumenge d’octubre es realitza l’Aplec del Puig. Una caminada cívica que comença a les Torres de Serrans i acaba al Monestir de Santa Maria del Puig. A la tornada, conta l’editor Rafael Arnal, es fa una parada al cementeri dels ajusticiats. Els caminants lligen un parlament i recorden el destí dels avantpassats que tan sàdicament van morir. També el dia de Tots Sants se celebra una missa pel record d’estos difunts.

Des d’una visió històrica, religiosa, cultural o política, tothom recorda els ajusticiats. Els anys no han aconseguit acabar amb les seues llegendes. Hui en dia molta gent al poble assegura que quan bufa el vent s’escolta el soroll metàl·lic dels ganxos de les forques, com si encara penjaren d’elles els cossos dels ajusticiats.