La Casa de la Serena d’Alfara, conjunt arquitectònic del segle xvi que des de fa dècades es troba en estat d’abandonament, serà recuperada per una empresa de desenvolupament de projectes amb un concepte eclèctic que combinarà la cultura i la gastronomia a l’entorn rural.
El renaixement de la Serena
REDACCIÓ – Núria Garcia
FOTOGRAFIA – Alamida
La Casa de la Serena d’Alfara, conjunt arquitectònic del segle xvi que des de fa dècades es troba en estat d’abandonament, serà recuperada per una empresa de desenvolupament de projectes amb un concepte eclèctic que combinarà la cultura i la gastronomia a l’entorn rural.
D’aparença impertorbable, la Casa de la Serena camina amb el batec del silenci del temps, esperant que algú òbriga els finestrals i sacsege la pols acumulada durant els últims cinc segles a les rajoles dels salons més nobles, a les bigues de fusta de les andanes, a les teules de la torre que corona l’horta de València.
Caminar a les fosques per l’interior de l’edifici evoca l’aire del renaixement, un ambient carregat de secrets que ens convida a pensar en les famílies de cortesans que s’endinsaven en l’entorn rural a finals del segle XVI. No fa tant, però, que la Casa de la Serena està deshabitada. La família propietària encara estiuejava a l’immoble fa quatre dècades i es conreaven les terres de la propietat fins fa pocs anys. Però mantindre un palau enmig de l’horta no és tasca fàcil, i l’abandonament progressiu va donar pas a l’espoli, el salvatgisme i quasi l’oblit d’una mostra única de l’arquitectura valenciana rural.
La Casa de la Serena, declarada Bé d’Interés Cultural l’any 2004, s’insereix en el nucli urbà de Benifaraig, però recau a l’extrem sud-oest del terme municipal d’Alfara del Patriarca. Des de l’ajuntament del poble sempre ha hagut interés per mantindre i recuperar l’edifici, però la privacitat de la propietat i la inexistència de fons per a desenvolupar un projecte de tanta envergadura ha fet impossible qualsevol acció al respecte.
Ara, però, una gran oportunitat ha picat la porta de l’antic palau renaixentista. Qui trau el cap és Santiago Máñez, codirector d’una companyia de desenvolupament de projectes i Doctor en arqueologia per la UPV, expert en edificis històrics, que confessa que està “enamorat de l’espai des de fa més de 20 anys” i que es tracta d’una “iniciativa que supera en expectatives qualssevol de les empreses que he desenvolupat fins ara”. Dir això no és poca broma, atenent l’èxit de la resta de projectes encapçalats per Máñez. Parlem del Caro Hotel, un palau que originàriament va manar construir Jaume I quan va conquerir València sobre altres petjades històriques de fa més de 2.000 anys, o del Convent Carmen, un centre cultural i gastronòmic erigit al voltant de l’antic convent de Sant Josep i Santa Teresa, ubicat al costat de la plaça on es planta la falla Na Jordana.
La concepció que es planteja per a la Casa de la Serena no s’allunya massa d’aquest esquema eclèctic i revolucionari; es tracta de recuperar un espai públic de propietat privada, un lloc de mestissatge social i cultural teixit a partir de les particularitats de l’enclavament rural. Mentre ens mostra els racons del palau, els detalls arquitectònics i els possibles usos de cadascuna de les sales, Máñez ens explica la seua intenció de “convertir el conjunt arquitectònic, tant l’edifici com els diferents espais exteriors, en una proposta transversal que va molt més enllà del tradicional restaurant per a grans esdeveniments. Per a nosaltres és fonamental el sentit de plataforma cultural de l’espai i l’encaix amb el territori que ocupa, per la qual cosa pensem instal·lar un mercat per a productors locals amb periodicitat mensual, un laboratori gastronòmic, un aulari d’ensenyament i una zona recreativa molt potent on el veïnat de la comarca i de la capital puga vindre a prendre alguna cosa o, simplement, a gaudir del paratge”.
L’arqueòleg transmet una vertadera passió per la recuperació de la Casa de la Serena, tot i els més de dos anys que han passat des que va començar a treballar en el projecte junt amb Juan María Sán-chez, el seu soci a l’empresa. “La tramitació per aconseguir els permisos i poder començar les reformes és lenta, però l’espera ha pagat la pena perquè ens ha servit per a enriquir el concepte final de la nostra proposta”, exposa Máñez, que remarca que compten amb el suport de la família Burdeos Andreu i que estan envoltats d’un equip de professionals de prestigi per a cadascuna de les àrees de desenvolupament de la iniciativa (Francisco Jurado, arquitecte expert en restauració; Francesc Rifé, interiorista; Héctor Molina, director del projecte de recuperació de l’horta; Sindy Charry Gónima, arquitecta d’espais recreatius; Marta Giménez, directora d’esdeveniments; o Miguel Ángel Mayor, director gastronòmic amb una estrela Michelín). Ara per ara es troben esmenant algunes qüestions al voltant del projecte d’execució, i esperen que els treballs comencen a desenvolupar-se durant aquest any 2019.
La singularitat de palau rural conegut popularment com la Casa de la Serena respon a un moment de transició en l’arquitectura valenciana dels segles XVI i XVII. Es tracta d’un edifici sòlid de tres altures construït a partir d’una antiga alqueria medieval, sobre el qual s’han anat realitzant intervencions fins al segle XIX. Es constata la complementarietat de l’aspecte rural amb l’urbà, no només dins l’edificació, sinó als espais externs del conjunt, integrats amb l’horta i amb un ampli jardí.
La planta baixa dona accés al pati i als dos cossos principals de l’edificació. En la primera altura trobem els salons nobles i les dependències de l’habitatge, mentre que l’andana servia de magatzem dels productes agrícoles i, més tardanament, d’assecador de tabac. Una estreta escala de caragol permet pujar a la torre, ubicada en un dels extrems de la construcció, rematada per una coberta amb influència flamenca.
El nom del palau té relació amb l’escut de pedra que s’ubicava a la façana, dalt de la porta principal, i a la rèplica en marbre instal·lada en una de les parets de l’interior. Aquesta última va ser retirada a la dècada dels anys 80 per l’Ajuntament d’Alfara, on encara es custodia, per les nombroses intromissions vandàliques que s’estaven produint a l’edifici. Representa les famílies de Ferragud, Pallarés, Alegret i Perelló, envoltades per una serp amb cap de dona i rematades amb el lema ‘Omnia tempus havent’ (cada cosa al seu moment). És curiosa la data inscrita al peu de l’escut, de 1553, donat que els Perelló i els Pallarés varen ser propietaris de la Casa de la Serena a partir del segle XVII i els Ferragud a partir del XVIII.
Santiago Máñez es delecta amb la volta de canó de les galeries de la planta baixa, encara d’influència medieval; ens convida a mirar més amunt de les finestres per admirar l’acabat de la teulada volada; i ens desvela que les rajoles de l’edificació procedien de les fàbriques que hi havia en aquella època al mateix poble d’Alfara del Patriarca. “La Casa de la Serena és una joia en el seu conjunt, però de tots els elements sent una especial predilecció per l’escala de caragol que puja a la torre i que es manté quasi en perfecte estat des de la seua construcció”, admet l’arqueòleg. Una vegada dalt, en el punt més elevat de l’edifici, les impressionants vistes cap a l’horta ens deixen quasi sense respiració.
