Visitem el Molí de Capa de la Pobla de Farnals, un dels darrers vestigis dels molins hidràulics de la comarca

El paisatge de l’Horta està teixit amb corda vella, mitjançant tradicions, jocs i antigues històries, algunes ja oblidades i altres que ens arriben com testimoni oral heretat dels nostres majors. La forma de viure dels qui han conreat la terra i la relació amb els espais que han treballat conformen la nostra memòria col·lectiva.

Els molins hidràulics que s’escampaven pel territori de la nostra comarca facilitaren el treball als nostres avantpassats i van marcar el ritme de la quotidianitat durant segles. Són uns dels últims vestigis de l’activitat agrícola i industrial de l’Horta des de l’època islàmica. Entre els segles XVIII i XX hi ha constància de l’existència d’una trentena de molins d’aigua als nostres pobles, sorgits vora els arrossars d’aquella època.

Ara, la majoria de molins hidràulics estan assolats, com el Molí Primer de Puçol, sepultat baix l’actual nucli urbà. Mentrestant, els ben conservats constaten l’esplendor d’una etapa històrica de cultius. És el cas del Molí de Rufes o Molí de Capa, situat a la partida de Rufes de La Pobla de Farnals, localització que explica el seu nom tradicional -Molí de Rufes-, probablement en referència al malnom de la família propietària a principis del segle XX.

El seu origen es remunta a finals del segle XVIII o principis del XIX, quan s’anomenava molí de La Pobla de Farnals, segons una cita documental de l’any 1828. Per contra, no hi ha cap referència al voltant dels seus propietaris durant els segles XIX i principis del XX, però alguns historiadors, com ara l’alcalde de La Pobla de Farnals, Enric Palanca, atribueixen la propietat a la família Exarch, Marquesos de Benavites. Com era habitual, els senyorets, amb residència a Madrid, arrendaren l’explotació a la família treballadora que amb el temps va adquirir la propietat.

El Molí de Capa està bastit sobre el roll de La Creu, depenent del conjunt hidràulic de la Reial Séquia de Montcadas

La documentació de la Reial Séquia de Montcada data l’activitat del Molí de Capa fins a l’any 1929, però els veïns de La Pobla de Farnals donen testimoni del seu ús com a molí fariner fins a mitjans del segle XX.

El Molí de Capa és de rajola lluïda d’argamassa -actualment recoberta amb calç- i consta de dues altures amb una planta formada per tres naus rectangulars. Els dos cossos laterals es dedicaven a habitatge i magatzem, i al central hi eren dues moles, encara introduïdes en el pis, una d’ús fariner i l’altra adaptada com arrossera. Les cobertes de la fàbrica són de dues aigües i conserven la típica teula moruna de l’horta.

La porta principal s’obri baix un gran arc de rajola, que permetia el pas dels carros i cavalleries, i la resta de les obertures són xicotetes i enreixades. Un dels finestrals superiors és de majors dimensions i té un carretó de càrrega.

Malauradament, de la maquinària del molí només podem veure el llit de desviament de l’aigua, la comporta de la canal i el distribuïdor d’arribada de la séquia, tots tres visibles a l’exterior.

L’interior del cos del molí on estan soterrats els antics carcabans s’ha restaurat com a habitatge. A hores d’ara es realitzen labors de manteniment, després de quasi 10 anys amb poca activitat, quan el vandalisme i l’espoli van deteriorar el conjunt (inclòs el trencament d’una de les dues moles amb una inscripció de l’any 1866). Ara, l’Ajuntament de La Pobla de Farnals ha augmentat la presència i control policial a la rodalia del molí per a evitar majors desfetes.

Aquest temps d’oblit va agreujar-se a principis dels anys 90, quan el molí va deixar d’allotjar un petit supermercat amb el nom comercial de “Molí de Capa”. Segons ens explica el propietari, Benjamín Ferrer Garcés, aquesta ala hui manté el seu ús com a magatzem particular.

El Molí de Capa està bastit sobre el roll Major o roll de La Creu, depenent de l’importantíssim conjunt hidràulic de la Reial Séquia de Montcada, que data de l’època islàmica.

Aquesta infraestructura proveïa a una vintena de pobles dins d’un radi de 25 km. Cadascuna de les poblacions de l’Horta Nord comptava com a mínim amb un molí hidràulic. El conjunt d’aquests molins històrics convivia amb altres elements primordials dins del sistema de conducció de l’aigua, com el gran sifó subterrani dels barrancs del Carraixet i la Calderona, o el partidor d’aigües de les llengües del Puig-Puçol, de meitat del segle XIII.

Encara que la majoria dels molins de la Séquia de Montcada han sigut fariners, la necessitat de maximitzar l’energia hidràulica entre els segles XVIII i principis del XX, va impulsar la construcció de molins arrossers, mixtes amb moles farineres; martinets per a treballar el ferro i el coure; fàbriques de pólvora i de borra; o tallers de marbre. Algunes d’aquestes instal·lacions tradicionals, ara reconvertides en fàbriques industrials, són el Molí d’Alfara del Patriarca, el Molí de Dalt de Massamagrell i el Molí de Montcada.

Malgrat aquests exemples, entre els anys 40 i 60 del segle XX la majoria dels nostres molins van quedar orfes. El temps, la nova indústria i el creixement urbà es van aliar per a destruir bona part d’aquesta memòria històrica. Potser ara tenim l’última oportunitat per recuperar allò que ens queda d’un dels trets més característics de l’Horta de València: el llegat de l’aigua.