Gafaüt, un nom molt sonor i atractiu, però desconegut per a tots aquells que no som del poble. Per tal de conéixer aquest singular barri de Vinalesa, vos preste els meus ulls sorpresos i els d’alguns veïns que ens ajudaran a descobrir l’essència històrica i emocional d’aquest espai de l’Horta Nord. Quan t’endinses en la seua l’horta, la relació amb l’aigua que discorre al seu paisatge es fa molt present, fins i tot el seu aroma. El poble s’imposa enmig d’aquest retrat en el punt en el qual es toquen el barranc de Carraixet i la Séquia de Montcada.

Quasi un mil·lenni després de la seua fundació, Vinalesa conserva encara el seu caràcter genuí d’un poble situat entre el món agrari i l’industrial. El nucli més antic està ubicat al voltant de l’església de Sant Honorat i del ja desaparegut castell. La part nova va créixer cap al nord, amb el barri de Gafaüt, a partir d’una desena de barraques i alqueries disseminades.

El nom de Gafaüt té una idiosincràsia pròpia, com tot el que l’envolta, i a hores d’ara encara representa un enigma onomàstic

A la mateixa plaça del barri, al cor de Gafaüt, tanque els ulls per a sentir el seu ambient i escoltar el rebombori de la gent a la taverna, asseguda al voltant d’un barralet de vi. Allí em reunisc amb Paco i Nardo, que entrellacen records amb cròniques de la vila, relacions, traïcions, oblits i silenci.

Em conten que l’origen del nom de Gafaüt té una idiosincràsia pròpia, com tot el que l’envolta, i que a hores d’ara encara representa un enigma onomàstic. El més versemblant és que el topònim derive del verb agafar, un terme col·loquial que acabaria prestant el seu nom al raval de Vinalesa, a causa d’eixa competitivitat entre territoris, molt present al llarg de la història.

El topònim Vinalesa, per la seua banda, prové de l’àrab Ben Aleza, que era el nom d’una de les deu alqueries que componien el poble. Però Paco, testimoni viu de la història de la localitat, relata que la llegenda atribueix el nom de Vinalesa “a una princesa milanesa que vindria a viure al poble per curar-se d’una malaltia”.

Actualment, el teixit urbà de Gafaüt es distingeix de Vinalesa per la perenne frontera del caixer principal de la Séquia de Montcada. L’element permetia que els veïns d’ambdues bandes relaxaren la distància territorial entre els dos nuclis de població. El raval de Gafaüt no se circumscrivia, ni de molt, al nucli urbà de Vinalesa. Cap a finals del segle XVIII encara era considerat com una mena d’espai annex al poble. El barri, exemple de l’arquitectura tradicional, conservava fins fa pocs anys alguns forns moruns en els habitatges, alguns dels quals encara hi romanen construïts amb fang i pallús.

Hagueren de passar molts anys perquè els de Gafaüt estigueren integrats en l’organització del poble, més enllà de l’activitat al camp o les converses dels dies de mercat.

La fàbrica, motor local

L’any 1790, la família Lapayesse funda la Real Fàbrica de Seda, fet que va convertir Vinalesa en el primer centre fabril valencià en utilitzar la força motriu de l’aigua. L’element més particular és la gran nòria vertical que es va construir sobre la séquia de Montcada per a generar la força motriu per a les màquines en funcionament.

Durant les dècades del 1820 i del 1830, la fàbrica va ser propietat de José Casadeván, qui va introduir una màquina de vapor per a calfar l’aigua. L’any 1839 la família Trénor va adquirir la nau, que va ser reformada i reutilitzada, i va ostentar la seua propietat durant tot el segle XIX. La Fàbrica de la Seda va convertir-se amb el temps en fàbrica de teixits d’espart, jute i lino.

Tal com ens relaten Paco i Nardo, les condicions laborals dels treballadors al llarg dels segles han estat el motor dels moviments obrers, així com el principal motiu d’una conflictivitat social creixent. Així, en 1919 tingué lloc una greu incidència en les relacions veïnals amb la Vaga de la Jutera, propiciada per una treballadora que va veure rescindit el seu contracte per una suposada falta greu. Les queixes per la precària situació laboral i el context general de reivindicació obrera, eren el caldo de cultiu perfecte per a desencadenar la revolta. Poques hores després, la majoria dels 450 treballadors de la fàbrica s’adherien a la vaga. Això no obstant, les mobilitzacions finalitzen sense que cap reivindicació fóra atesa.

El rajolar dels descamisats

El 1930, el sindicat anarquista de Vinalesa promou la fundació d’una empresa rajolera cooperativa coneguda com el “Rajolar dels Descamisats”, nom que agafaren per a fer referència a la condició humil dels treballadors. L’oposició de la resta de fàbriques de la rodalia no es féu esperar, però la cooperativa tirà endavant, compraren uns terrenys vora el camí de la Lloma de Foios i, a l’inici de 1931, la ximenera del rajolar començà a fumejar. El seu funcionament es perllongà fins al final de la guerra amb la tenacitat dels fundadors i per damunt de les penúries econòmiques.

La proclamació de la Segona República, el 14 d’abril del 1931, fou rebuda amb esperança a Vinalesa. Però la depressió econòmica europea començava a deixar-se notar i la jutera vivia una de les pitjors crisis de la seua història. Aleshores, la Fàbrica era pels Trénor una incòmoda càrrega i el 1935 l’abandonaren en mans de Jáuregui, que en pocs anys la va traspassar a Orts. Aquest empresari prompte la va vendre a Corell, qui serà el seu propietari fins a l’adquisició per Rafia Industrial en 1982. Actualment, el sobri edifici corona el barri de Gafaüt i, abandonada la seua funció industrial, és el centre social de Vinalesa.

Enmig de tot eixe temps, va esclatar la Guerra Civil, un moment difícil per al barri de Gafaüt, tradicionalment associat al moviment obrer, a l’esquerra i inclús al malviure o la vida dissoluta. Els veïns recorden encara amb dolor la nit del 28 d’agost de 1936, quan nou persones foren assassinades, set d’elles afusellades al barranc i altres dos en algun lloc indeterminat, donat que mai es trobaren els seus cadàvers. Moltes altres persones foren assassinades després de la guerra. La postguerra va dur el silenci al poble, un silenci llarg i trist, que encara es reflecteix en els semblants dels més majors.

Alegria en Gafaüt

La dicotomia entre els residents de Gafaüt i de Vinalesa és ben present a totes declaracions recollides dels veïns que ens conten que el barri s’associava a la gent humil i proletària, i el poble a la gent amb més recursos. Nando i Paco expliquen que sempre s’ha dit que qui vulga alegria ha d’anar a Gafaüt. I potser des del ritme de la cançó “Beure, Cantar i Ballar”, que va compondre abans de la guerra Francisco Catalunya Sorní, més conegut com Quico “el de la Sornina”, es puga reivindicar un passat de treballadors i treballadores incansables; els mateixos que després de la jornada es reunien en tendes com la de Ca’Tissarra, el Musserenc o Casa el Xurro -tavernes, des de fa anys enderrocades o sense activitat-, on brindaven amb vi per un millor futur per als veïns de Gafaüt.

[Show thumbnails]