Possiblement moltes persones trobem en l’horta una emoció estètica que parteix de la cultura i l’estima. Cada persona ho pot percebre des d’experiències o vincles personals, però també hi ha un reconeixement col·lectiu de l’horta on la cultura, entesa com manifestació popular de les relacions socials, juga un paper rellevant. Existeix en l’horta una cultura ben arrelada que comparteix llengua, gastronomia i savieses pròpies, però en canvi la memòria comuna, construïda amb les vides quotidianes de gent treballadora, és fràgil i oblida una part important de la xarxa social com són les dones.

La meua relació amb l’horta va viure intensament el sentit de comunitat i de pertinença, com fedatària, durant la iniciativa legislativa popular per a la seua protecció. Anys després, molt orgullosa i per casualitat, vaig participar en l’aprovació del pla d’acció territorial d’ordenació i dinamització de l’Horta de València des del govern autonòmic, conscient però que l’horta és una construcció comunitària i que únicament sumant esforços socials, tècnics i polítics serà possible protegir-la.

Amb la convicció que la participació ciutadana és fonamental en la presa de decisions sobre el territori, i des de la situació sanitària que patim actualment unida a la meua experiència en ordenació del territori, urbanisme i paisatge, trasllade ara algunes reflexions.

Mai havíem patit una pandèmia que obligara a abastir la població amb una capacitat logística minvada per les limitacions de la mobilitat. Eixa situació va evidenciar que l’horta és un espai imprescindible en el present i el futur de l’àrea metropolitana per proveir-nos de productes vegetals frescos i de proximitat, i va funcionar bé perquè la producció agrícola ja existia i no calia improvisar-la. Tenir això clar és important per reivindicar la planificació com un mecanisme d’adaptació capaç de desplegar les millors oportunitats en qualsevol context incert i canviant. Voldria aclarir que la planificació no té efectes immediats, sinó que activa els mecanismes necessaris per provocar la transformació desitjada a llarg termini atenent els diversos factors i dinàmiques que en condicions climàtiques, físiques i socials particulars- fan del paisatge una expressió única i pròpia de cada terra. Però també cal entendre que cap paisatge es troba aïllat de manera autònoma sinó que s’integra en un sistema més ampli i per això s’han d’equilibrar les repercussions creuades quan planifiquem un futur més resilient. On va ploure, per exemple, eixa gota que passa ara per la séquia? I on anirà a parar? Preguntes així són necessàries per a definir estratègies veritablement sostenibles.

Tal volta l’aigua resulte essencial en la configuració del paisatge perquè delimita primerament els regadius amb el traçat de les sèquies i activa, ramificada després per tot arreu, els verds d’un mosaic històric però en constant transformació. Perquè l’horta és un paisatge viu i multifuncional que atén altres qüestions moderant les temperatures, regulant les inundacions, drenant el territori a través de la xarxa de séquies, evitant la salinització o configurant un entorn saludable que qualsevol persona hauria de poder gaudir a través de la xarxa de camins o d’iniciatives culturals i turístiques respectuoses amb les activitats agrícoles productives pròpies del sistema.

Partint del marc regulatori del pla, l’horta ha de transformar-se i millorar. Per això, a més del manteniment de la matriu física, cal implementar estratègies complementàries basades en la solidaritat i en relacions saludables que ajusten els preus al valor real, en funció de tot el que ens aporten. I compensar l’esforç humà dedicat als treballs del camp i de tot el conjunt habitat.