Porte amb tanta normalitat la malaltia que m’acompanya que la major part del temps m’oblide d’ella. Tinc càncer de pit i estic amb tractament de quimioteràpia des d’octubre.

Així, dit de colp, i amb la foto que acompanya este editorial, sense pèls en el cap, sembla impactant. I certament, ho és, perquè una malaltia d’este tipus remou les estructures individuals, familiars i socials, i, més encara, trenca conceptes vitals. Però també n’aporta de nous, permet seguir aprofundint en una mateixa i transmutar allò que ja no funciona en altres aspectes valuosíssims que comence a reconéixer. El principal de tots és que em sent viva; més viva que mai.

És determinant la manera en què acarem les circumstàncies que ens envolten. Hi ha gent que fa un drama quan se li trenca una ungla, s’asfixia internament i acaba enfonsant les persones del seu voltant. Per a mi, eixa no ha estat la manera de viure el procés per superar el meu càncer.

Moltes persones diuen que soc una dona valenta, però la meua actitud no té res a veure amb això, perquè jo no he triat, almenys conscientment, patir la malaltia. El que sí faig, en la mesura de les possibilitats, és travesar-la de manera pacífica, assumir-la i, també, donar-li visibilitat des de la meua posició al món.

Som moltes les persones que hui en dia tenim càncer, de diversos tipus i pronòstics, i cada vegada en serem més. Però igualment, cada vegada tenim a l’abast més medicaments que ens curen o que ens permeten viure amb qualitat. El que encara no és habitual és veure a una dona sense mocador o perruca quan s’ha quedat calva per la quimioteràpia, i per descomptat que la decisió d’anar destapada o coberta és absolutament lliure i personal.

El fet que jo visca la malaltia amb normalitat no significa que no comprenga la magnitud del càncer, perquè òbviament no es tracta únicament del monyo, però honestament vos diré que l’experiència m’està aportant més coses precioses que dolentes. Estimar, confiar i prioritzar s’han potenciat durant els últims mesos sobremanera i, curiosament, són alguns dels atributs que Espai Carraixet manté des que vam començar a caminar per l’Horta Nord. És un regal poder materialitzar la revista amb l’edició número 23, comptar amb el fabulós equip de persones que formen part del projecte i que vosaltres pugueu disfrutar-lo.

Faig una crida per demanar el vostre suport directe. Feu-vos subscriptors i ajudeu-nos a seguir amb la nostra fòrmula de periodisme cultural que estima, confia i prioritza l’Horta Nord i l’expressió de la identitat dels nostres pobles.