Les últimes setmanes hem vist, escoltat i llegit en totes bandes a un senyor gallec cridar molt enfurismat, com si s’acabara el món, que ell ha guanyat, que és el vencedor, el campió de la democràcia, i que els perdedors estan ajuntant-se per a furtar-li allò que li pertany. Va guanyar, cert. Però ha perdut, també. És una victòria de Schrödinger, ha guanyat i no-guanyat al mateix temps. Com la Cruzcampo, que és una cervesa i una no-cervesa al mateix temps.

“Guanyar” i “perdre”, dos verbs que acostumen a anar junts i que són molt difícils de conjugar complets perquè, sovint, si jo perd, tu guanyes. I si nosaltres guanyem, potser serà perquè ells perden.

“Perdre” és una paraula tabú, un concepte quasi satànic, una maledicció de la qual tots tractem de fugir a la velocitat d’un regidor d’urbanisme en vore un furgó de l’UCO. Segons l’AVL significa moltes coses com: deixar de tindre, deixar escapar, no retrobar, no aprofitar, errar el camí, ser vençut, portar (a algú) a la destrucció o a la ruïna… Una paraula que espanta, però a la qual alguns, com jo, estem abonats des que tenim records.

Ens han educat en un món en què reconéixer una derrota és una humiliació, quan la realitat és que perdem més sovint que guanyem

“Perdre” és un dels pitjors afronts que podem patir. Ens han educat en un món en què reconéixer una derrota és una humiliació, quan la realitat és que perdem més sovint que guanyem. No sé vosaltres, però jo pràcticament necessite perdre nou vegades per a guanyar una (no rigueu, que encara tinc millor ràtio que Fernando Alonso).

No em posaré en mode Mr. Wonderful. Allò de “si ho desitges amb força, pots acabar aconseguint qualsevol cosa que et proposes” només funciona si els teus pares et poden pagar el mateix col·legi al qual van els de Taburete. Però sí que és cert que el fracàs no és una cosa absoluta. És prou relativa, de fet. Un exemple, Louis Leroy. Sabeu qui és? Doncs era un senyor periodista a mitjan segle XIX a París amb una gran reputació. Un tio amb barret i mostatxo impol·luts. Un triomfador de l’època. Un dia de 1874 es va apropar al Salon des Refusés (Saló dels Rebutjats), una exposició on hi havia quadres que no havien admés al gran Saló de París. Els autors, per a Leroy, no eren més que uns morts de fam anomenats Monet, Cézanne, Degas, Renoir o Pissarro. Del quadre Impressió, sol naixent de Monet, Leroy va dir, textualment: “Un paper pintat està més acabat que esta vista marina”. Quin ull el tio, eh! Ni Peter Lim fitxant entrenadors! Com a burla del nom del quadre, Leroy va titllar a tot el grup com a “impressionistes”. Cent cinquanta anys després, un quadre genuïnament impressionista té un valor incalculable. A Louis Leroy no el coneixen ni en sa casa.

Només volia dir-vos açò, que si esteu en una mala ratxa, si sentiu que aneu perdent, tingueu paciència. Tots tenim un Louis Leroy en les nostres vides. I tots tenim el poder de resistir fins, amb el temps, poder capgirar la situació i fer com Monet i companyia i cridar-li: “Eh, Louis Leroy, parguela, qui és el putoloser ara?”.